Tornem d’una curta estada en família a Corea del Sud i em frustra aterrar i adonar-me del país en què vivim. Estimo Barcelona, però aquella idea de ciutat moderna i cosmopolita és sovint un massatge d’ego que ens fem els catalans i que no reflecteix la realitat. La Barcelona que ens trobem –amb esperes al finger , maletes i controls– ja no és la ciutat que es posava guapa.
Seül ha rehabilitat part del seu riu per convertir-lo en un refugi climàtic agradable; aquí ens queixem de la pacificació de l’Eixample. Allà, el transport públic és econòmic, net, puntual i amb alta freqüència. Els nens són considerats ciutadans amb necessitats pròpies: hi ha parcs, voreres amples, fonts i accessos a preu reduït a espectacles i activitats culturals.
Sejong el Gran, rei de Corea al segle XV, considerava que ni ell era el “fill dels cels” (mirada xinesa), ni el “governant dels cels” (japonesa), i que era la ciutadania la que devia considerar-se celestial: “Si la gent prospera, com podria el rei no prosperar amb ells?”.
El jeong , concepte coreà, reflecteix un vincle afectiu profund entre les persones i la importància de mantenir l’harmonia social. Potser la nostra societat no ha tingut mai aquest esperit col·lectiu, però ens hem de preguntar si no caldria virar cap a models de ciutat i país que posin el ciutadà i la seva prosperitat al centre de tot.
Jose Racionero
Sabadell