Ja els tenim aquí. Són més de 3.000 els catalans (majorment catalanes) de més de cent anys. I en sentir la notícia vaig pensar en Josep Pla: i això qui ho paga? No, no em malinterpreteu, em sembla molt bé que hi hagi gent que arribi als cent anys i fins i tot els superi (ànims, mama, només te’n falten sis i mig). El que no em sembla bé és la quantitat de gent que, tot i estant perfectament qualificada per continuar treballant, produint i, en resum, aportant riquesa material a la societat, deixin de fer-ho.
D’acord, molts d’ells troben que ja han treballat molts anys i, com que han arribat al punt legal i hi tenen dret, aprofiten la jubilació abans no els canviïn la llei i no puguin fer-ho. D’altres perden una mica si es jubilen, però, fet i fet, fan números i decideixen que pel que perdran, no els compensa treballar un parell d’anys més.
El més preocupant són uns altres casos que cada cop veig més sovint al meu voltant: persones que després d’anys “treballant amb una bona feina”, per circumstàncies de la vida i el mercat es troben treballant amb una feina no tan bona (menys ben pagada, diguem-ho clar) i fent números descobreixen que si continuen treballant la futura pensió se’ls anirà fent més petita cada any que passi. I, esclar, tot i que en la majoria dels casos preferirien continuar treballant uns quants anys més, encara que només fos fins a l’edat legal de jubilació, vistes les coses, decideixen jubilar-se abans del que voldrien per no patir una vellesa de penúries.
Al meu cercle proper, que no és particularment ampli, he conegut set casos els darrers dos anys. Tinc, doncs, pocs dubtes que aquesta és una situació molt freqüent en persones que per la seva edat serien velles fa un segle, però que actualment són madurs en plenitud. No pagaria la pena canviar la legislació per evitar perdre tot aquest talent que malmetem?
Joaquim Maria Rourera Fort
Vilanova i la Geltrú