Soc neta d’una persona gran del Maresme que, com moltes famílies catalanes, viu un laberint institucional després d’un ictus i la pèrdua d’autonomia. Moltes persones, com el meu avi, no poden viure soles amb seguretat, però tampoc encaixen en residències, on l’entorn és moltes vegades deshumanitzant. Els pisos tutelats són escassos al Maresme, atès que els propietaris rebutgen gent gran per “la inestabilitat”, i les residències públiques són plenes a vessar, mentre que les privades són inaccessibles. I, d’altra banda, ni amb una pensió màxima es pot cobrir el cost d’una cuidadora, imprescindible per mantenir certa autonomia. La solució, segons la llei, passa pel reconeixement del grau de dependència, però l’avaluació triga mesos. Mentrestant, centenars de persones queden en un buit cruel, víctimes d’una burocràcia que ignora la urgència i la dignitat.
Alba Solsona Garcia
Barcelona