És una pena que el nostre lèxic s’empobreixi i es vagi reduint. La tenim clara, aquesta reducció o simplificació, quan un home i una dona van junts i troben algú pel carrer i el saluden. Alguns per presentar-se diuen: “Hola! Et presento la meva parella”, i és clar, no queda entès si la parella és la d’un mosso d’esquadra o si es tracta d’una parella de fet o d’una parella de casats o de solters, o de quina mena de parella són. S’ha perdut el mot esposa o muller en el llenguatge col·loquial. En canvi, no s’ha perdut del tot el nom de marit , que algunes dones encara empren, per parlar de l’home amb qui conviuen, o per presentar-lo. A pagès, és ben viu presentar-los mútuament com “el meu home” i “la meva dona”, però a les ciutats, “la meva dona”, per a alguns, té ressonàncies pejoratives. Hi ha individus que resolen la situació presentant la persona (o les dues persones, mascle i femella) amb els noms i els cognoms, però llavors no es fa conèixer la relació que tenen entre ells dos.
Maria Àngels Manén i Folch
Barcelona