En la dècada dels vuitanta molts dels cotxes portaven una enganxina amb un sol rialler, la pregunta: “Nuclear?”, i la resposta: “No, gràcies”. Gairebé quaranta anys després fora bo reconvertir-les en: “Plàstics?”, “No, gràcies”. I és que cada cop que fem servir una bossa de plàstic, una garrafa d’aigua o una ampolla de refresc, per exemple, sembla que aquests petits gestos s’esvaeixin un cop les dipositem al contenidor... Però res no desapareix del tot: una part d’aquests residus acaba tornant a nosaltres en forma de microplàstics, que estan presents en els aliments que mengem, en l’aigua que bevem o en l’aire que respirem. Per no parlar de les illes de plàstics flotants presents als mars i oceans del nostre planeta, que no tenen res d’illes paradisíaques. Ni de la sensació de desassossec que s’experimenta quan sortim a passejar per entorns naturals i constatem que estan coberts de residus de tot tipus...
Francesc Pibernus Vinardell
Vilacolum