La seva primera novel·la ha estat reconeguda amb el Llibreter, després d’uns quants poemaris premiats. Com ha estat el pas de la poesia a la novel·la?
Vaig anar a la psicòloga i em va dir que li expliqués la meva infància. Com que hi va veure un garbuix, em va demanar que l’hi posés per escrit. Quan vaig començar a escriure-ho, vaig pensar: “Que avorrit, això ja m’ho sé...”, però també em sortien frases maques que em sabia greu que quedessin allà tancades. I anava escrivint i em van començar a sortir coses inventades, que vaig pensar que estaria bé que anessin cap aquí o cap allà. Vaig decidir deixar la psicòloga i em vaig posar a escriure amb una veu que havia descobert.
I li va servir de teràpia?
Una mica, sí. Escriure sempre ajuda, té un punt terapèutic, i m’he distret tant dels problemes, que ja no m’afecten.
Ha anunciat una trilogia. Es troba còmoda en la novel·la?
Sí. Vaig decidir parlar també de la vida en parella i de la maternitat, però no tot barrejat, i ja estic fent aquestes novel·les, protagonitzades per aquesta mateixa veu, però que no seran la mateixa dona.
La poesia ha quedat de banda?
Una mica. Tinc alguns poemaris fets, però quan estic en novel·la em costa fer totes dues coses alhora. A més, també hi ha molt treball poètic en la novel·la. Més que en l’argument, que va sol, m’entretinc a treballar el llenguatge, a dir les coses de manera bonica, hi ha molta imatge, canvio paraules per trobar-hi el ritme.
L’escriptora Eva Baltasar, flamant premi Llibreter en català
El títol ja és una metàfora.
El permagel són capes de terra permanentment congelades i no es poden perforar. L’he feta servir com a metàfora de la protagonista, una dona glaçada, amb aquesta capa que l’aïlla de l’exterior.
Hi ha aspectes autobiogràfics?
No. La meva mare i la meva germana no són així, però sí que hi ha la meva veu i hi ha coses que li faig dir que m’he quedat ben tranquil·la, sobretot sobre la societat en què vivim.
Com viu aquest premi?
Ha estat una gran sorpresa. Escric perquè m’agrada, no pateixo, m’ho passo molt bé. Però amb aquesta novel·la, que està funcionant molt bé, hi tinc el retorn de la gent, com ara la persona que m’agraeix que hagi tractat el tema del suïcidi perquè li és proper.
Vostè també té una visió negativa?
No tinc pensaments suïcides, però comparteixo la visió negativa del tipus de societat on estem, amb gent medicada amb ansiolítics i que diuen que són feliços. Porto una vida apartada, i soc feliç així, amb les meves filles i fent les coses que m’agraden, que són poquetes.
Va voler fer un llibre feminista?
No, ni tampoc que la protagonista fos lesbiana. M’ha sortit així. Si jo fos heterosexual, la protagonista seria heterosexual. Però no és només la història d’una lesbiana, sinó d’una dona, d’una germana, d’una filla... Els ismes són calaixets, i si al feminisme li va bé, endavant.