Parlar amb Vanessa Springora (París, 1972) és com entrevistar Lolita si hagués pogut refer la seva vida després de la història amb Humbert Humbert. Però hi ha moltes diferències: Springora existeix i a sobre explica ella, amb la seva veu, el que va succeir, a El consentiment, que posen demà a la venda Edicions 62 i Lumen després de l’enorme escàndol que el llibre va causar a França quan va aparèixer a començaments d’any.
L’autora respon a la videotrucada d’aquest diari des de l’habitació del seu fill de 14 anys (s’hi veu algun pòster de fons). És la mateixa edat que tenia ella quan va començar una relació amb l’escriptor Gabriel Matzneff (Neuilly-sur-Seine, 1936), llavors de 50 anys i amb un ampli historial pedòfil, una pràctica que no només no amagava sinó que defensava en entrevistes i a la seva producció literària autobiogràfica, on narra sense pudor successives conquestes de nenes. Amic del president François Mitterrand, que el convidava a l’ Elisi (portava sempre una carta seva a la butxaca, per protegir-se d’hipotètics problemes amb la policia), enfant terrible de la intel·liguèntsia literària francesa, Matzneff apareix esmentat simplement com a G a l’obra, però no hi ha cap dubte sobre la seva identitat.
Springora, actual directora editorial de Julliard, ha vist com el seu primer llibre com a autora ha tingut una gran acollida a tot el món, amb moltes traduccions i una pel·lícula en marxa. “Tot és absolutament cert, no hi ha ni un gram de ficció”, explica. “El vaig pensar com un llibre literari, que no tingués només el valor testimonial”.
Avui seria més difícil que passés una cosa així? “Desgraciadament, continua passant en altres sectors, en l’esport, el món de les models... Després del meu llibre, no crec que hi pogués haver un cas semblant al món de l’edició, i tampoc ningú no publicaria avui a França un llibre pedòfil autobiogràfic”. Molt diferent veu el cas de les ficcions: “ Lolita és una novel·la, escrita per un gran autor que es va interessar pel tema per raons que desconeixem, potser pulsions pròpies, però que ha tingut el gran mèrit de fer literatura amb això: Nabokov entra en l’esperit d’un pedòfil i ho fa per realitzar-hi una crítica monumental, Humbert es confessa un monstre i sap des del principi que ha fet mal a la nena, però no pot detenir la seva pulsió”. L’important, creu, és que “puguem distingir l’obra de l’artista, cosa que amb G es barrejava totalment, en tractar-se d’un testimoni de fets reals”.
El seu monstre és enormement culte, ja que “la cultura no protegeix d’allò més horrible, com ja va demostrar Jonathan Littell a Les benignes. Alemanya, responsable de la barbàrie nazi, ocupava el cim de la cultura europea: música clàssica, filosofia, literatura...”.
“Moltes adolescents somien ser cantants o actrius –prossegueix–, en el meu cas volia ser escriptora, vaig créixer amb una mare editora, envoltada d’autors, vaig sopar de petita amb García Márquez o Umberto Eco, em fascinava la figura de l’escriptor, la meva biblioteca estava a rebentar. G representava el súmmum, la perfecció, l’artista total”.
Argumenta que el consentiment no pot ser l’únic criteri per determinar si hi ha abús. “S’utilitza contra les víctimes: ‘Ella va dir que sí’... Hi va haver el meu consentiment, cert, però també el de la societat. En el cas de menors, cal afegir-hi la desigualtat entre les persones. Jo no vaig ser forçada, però no era gens igual a l’adult de 50 anys que ostentava una posició moral d’ascendència, que va utilitzar per trencar les restriccions naturals. L’adult representa la llei, encarna la protecció, no podia imaginar-me que em faria mal”.
EXCESSOS DEl MAIG DEL 68
“Hi va haver una època de gran confusió: es deia que la pedofília era una opció sexual més”
Frédéric Stucin / PascoAndCo
Però n’hi va fer. Va somatitzar el trauma, amb ingressos hospitalaris, depressions, crisis d’ansietat... seqüeles que l’han acompanyat molts anys, d’una manera que ningú no pot dubtar que sigui una víctima. “Vaig trigar anys a acceptar-ho, vaig recórrer a la psicoanàlisi. Rebutjava la meva condició de víctima a causa del meu consentiment, em considerava còmplice d’un pedòfil, tenia ganes de suïcidar-me, em sentia bruta per les coses que ell feia amb els nens prostituïts a Manila”. Al final, va entendre que “es tractava no de qüestionar el meu desig, sinó el seu”.
G és un Pigmalió molt especial, que la fa llegir la Bíblia però la manté en una bombolla perquè no sàpiga qui són The Cure. “Era molt possessiu, tenia moltes amants simultànies, però no suportava que nosaltres tinguéssim ni tan sols una relació d’amistat amb un noi. No volia que tinguéssim cap contacte amb l’exterior, si jo anava a un concert amb gent de la meva edat, hauria pogut veure el que és la vida real, vaig deixar els estudis... La meva vida girava entorn de les nostres trobades amoroses i l’activitat sexual, que era la nostra principal activitat. Tot i que ell també em feia descobrir llibres, em portava al teatre...”.
Impacta veure la llarga llista d’intel·lectuals que el 1977 van firmar un manifest a Le Monde – Sartre, Simone de Beauvoir, Gilles Deleuze, Louis Aragon, Roland Barthes, Jack Lang...– a favor de la pedofília. En realitat, va ser un text redactat pel mateix G. “ No vull utilitzar-ho per dir que les idees del Maig del 68 fossin nefastes, perquè va ser important per al feminisme, l’alliberament dels costums, la contracepció, el dret a l’avortament... Juntament amb aquestes coses, hi va haver excessos com la defensa de la pedofília. Llavors l’homosexualitat es considerava un crim, i es lluitava perquè l’edat de consentiment sexual baixés de 21 a 18 anys. Per a molts, era tot la mateixa lluita, era un període de gran confusió: es deia que la pedofília era una orientació sexual més. La majoria de signants s’han excusat, amb els anys”.
Queden retratats personatges com el periodista Bernard Pivot –que va convidar Matzneff diverses vegades al seu programa Apostrophes, on li reien les gràcies– i sobretot el filòsof Emil Cioran, que rep la nena a casa seva en un moment de greu crisi i, sabent-ho tot, li recomana submissió i que doni suport a G, que és un gran artista. “El vídeo d’ Apostrophes – explica– es continua veient a YouTube, és molt interessant. G defensa la pedofília, i entre tots els convidats només hi ha una dona –el 1990!–, la canadenca Denise Bombardier que se li oposa, és com si haguéssim enviat una dona del 2020 al passat. Ningú no l’entén en aquell plató, els altres afirmen que un artista pot expressar-se lliurement sobre la seva sexualitat. No és només un problema de Pivot, sinó del conjunt de la societat francesa”.
G va explicar als seus llibres la història amb la Vanessa, però al revés, com si ell hagués estat el seu salvador davant males companyies, i no el desencadenant que hi caigués. “Els malalts mentals són fetitxistes, ell volia exhibir un trofeu a cada llibre i sortir-ne victoriós. Recordem que no ha anat mai a la presó, mai la policia no l’ha posat en seriosos problemes ni ha estat jutjat”.
A El consentiment hi apareixen altres noies. Springora les representa totes. “Vaig ser la primera a publicar un llibre, Francesca Gee n’havia escrit fa 20 anys un altre, però l’hi van rebutjar totes les editorials. Diu molt que, davant l’enorme col·lecció de joves que exhibeix als seus llibres, cap més no li hagi replicat”.
I com és avui la vida de G? “No em faig aquesta pregunta. És un senyor molt gran, malalt. Però no és mai tard per assumir la responsabilitat, m’hauria agradat que comprengués el patiment que ha ocasionat a totes aquelles nenes amb qui es ficava al llit. Un periodista el va entrevistar fa poc i ell va dir, sobre la prostitució infantil: ‘En l’època no parlàvem de crim per això’. Segueix en negació i ho serà sempre, em temo, és una llàstima. No pot comprendre que violar un nen és una cosa horrible”.
NEGACIÓ
“M’hauria agradat que comprengués el patiment que va ocasionar a totes aquelles nenes”
L’ha llegida el seu fill de 14 anys, l’ amo de l’habitació des d’on ens parla? “Crec que no, l’hi he desaconsellat, almenys, no tant pel tema sinó perquè és la seva mare qui hi apareix”.