Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) té una corda infinita. A la presentació de la seva última novel·la per a adults, Testament (Males Herbes) , insisteix que són els seus editors els que diuen que és l’última que escriu, perquè ell ja els ha donat un nou recull de narracions i encara no li han dit res de quan li publicaran: “La novel·la es diu Testament, però no és un enterrament”.
Per contradir Ramon Mas i Ricard Planas, els seus editors, anuncia que treu novetat juvenil per Sant Jordi, i una altra a final d’any. Són les històries i aventures infantils i juvenils, que van començar amb Pere Vidal, el protagonista de La casa sota la sorra (1965), i van continuar amb Felip Marlot i La colla dels deu , per esmentar un parell de personatges. Carbó també va cofundar el 1961 la revista Cavall Fort , tot un referent infantil dels anys del franquisme.
L’autor de ‘La casa sota la sorra’ i cofundador de ‘Cavall Fort’ treu dues novetats juvenils aquest any
“El protagonista de Testament és una paròdia de mi mateix –explica l’escriptor–, un escriptor vell i caduc, que va triomfar amb una primera novel·la per a joves, però que després ha fracassat rotundament”. Com que Carbó té tantes idees per escriure tota mena de peces de ficció, ha aprofitat aquesta novel·la per ficar-hi tres més: “Així aquestes ja no les escriuré”. Emulant Jorge Luis Borges, s’empesca una trama que consisteix a explicar-li a un veí jove els arguments que té per escriure, a veure si ell ho fa. “És un nano que ha quedat despendolat –relata Carbó– perquè, quan s’ha mort la seva mare, el pare ha ficat l’amant a casa i a ell l’ha fet fora”.
L’autor reconeix que en llibres anteriors, com Els orangutans, ja hi han aparegut aspectes de la seva vida, però potser en aquest cas les referències són més clares. El títol que ell volia era La vorera. El testament, però els editors van considerar que eren dos títols i que despistava. Carbó volia conservar el concepte de la vorera perquè hi ha històries que veu passar des de casa seva, i n’explica una: “Tres veïnes espaterrants, que tenen el veïnat esvalotat, agafen cada vespre l’autobús i s’acaba descobrint que són travestis que van a treballar a la rodalia del Camp Nou”.
He aprofitat aquesta novel·la per ficar-hi tres més”
Les novel·les que explica dins de la gran novel·la que és Testament passen a Barcelona llevat de l’última, que és una ucronia sobre la Guerra Civil i la reinstauració de la República que, segons Carbó, “hauria acabat fracassant igualment, perquè Hitler hauria acabat ocupant Espanya amb un atac llampec com va fer a Polònia”, conclou.
La vitalitat de Carbó és envejable, no para d’explicar històries i anècdotes, i només té algun problema quan fa referència a algun dels llibres que ha publicat perquè no en recorda el títol. Però això és normal si tenim en compte que n’ha publicat gairebé 150. “No són pas tants; Sierra i Fabra n’ha publicat 400”, es defensa fent broma.