Resulta evident que els debats són necessaris perquè els ciutadans puguem decidir, amb més coneixement de causa, abans de dipositar el vot. Però han estat molt diversos: des del primer, el debat a dos, fins a l’últim, el debat a tres, que hauria d’haver estat a quatre. Tant el primer com l’últim han estat útils per als teleespectadors, perquè hem pogut entendre el que deien els candidats, cosa que no ha estat així en el debat a set, per les contínues interrupcions de tots els participants, la qual cosa era lògica, perquè només tenien quatre minuts cada un per defensar el seu punt de vista sobre cada tema i tots provaven de dir alguna cosa més i de contrarestar les opinions contràries a la seva. No diguem el debat a vuit dels candidats catalans, on les interrupcions també van resultar excessives.
Tot això em fa pensar dues coses: que els debats s’haurien de regular per llei i que, o es limiten a un màxim de quatre persones, o han de ser més llargs perquè tots els candidats puguin explicar-se amb tot el temps necessari. El que no sé és quanta estona més aguantarien els teleespectadors. Pel que fa a l’absència del president del PP a l’últim debat, que era legítima, penso que no va ser convenient, ni per al debat, ni per al seu partit. El van atacar i no es va poder defensar i va deixar els atacs al PSOE i a Sumar en mans de Vox, que, òbviament, va tirar aigua al seu molí.
De tots els debats, el més aclaridor per a mi va ser el que van sostenir al Cercle d’Economia els directors de Guayana Guardian i d’El Periódico i la directora de l’Ara : comprensiu i concret, malgrat que ens donaven només la seva opinió i tots reconeixien que es podien equivocar. Però ens va obrir els ulls a les diferents alternatives de pactes que es poden produir després del 23 de juliol. I que probablement són cinc, en funció dels vots que tregui cada partit. Des d’un govern en solitari amb l’abstenció d’altres partits fins a la necessitat de coalicions entre dos o més partits. Aviat ho veurem.
Lee también
