Francesc Parcerisas o un present que als 80 anys continua triomfant
Novetat editorial
El poeta i traductor recull en un volum tota la seva obra poètica fins a l’any 2000
Francesc Parcerisas fa 80 anys aquest 30 de novembre
Avui, 30 de novembre, Francesc Parcerisas (Begues, 1944) fa 80 anys, i s’ha fet un regal en forma de llibre, o segons com es miri l’hi ha fet l’editorial Quaderns Crema –on fa més de quaranta anys que publica–. A Triomf del present. Poemes 1965-2000 recull bona part de la seva poesia, mantenint el títol d’una recopilació anterior del 1991, pensant a “deixar les coses endreçades, perquè tinc una edat que he de fer net”, però això no vol dir que s’hagi aturat: “Vull enllestir totes aquestes coses que en algun moment he projectat i que no he arribat a fer, que tinc a mitges o als calaixos, el que em passa és que ara tinc més projectes que mai”, assegura. A més, tot i que no arriba als seus últims llibres, “perquè encara tenen vida”, sí que hi ha afegit “un llibre nou que havia quedat inèdit”.
El lector hi podrà resseguir, com diu l’autor, una veu “de facetes diverses, que és inevitable”, i potser li passarà com a ell mateix, a qui va sorprendre rellegir el primer llibre, Vint poemes civils, del 1967: “M’ha agradat molt, tenint en compte que és escrit de jovenet, molt amarat de Salvat-Papasseit i de Pavese, perquè ja té una certa narrativitat i descriptivitat. M’ha agradat el to, i això que abans de rellegir-lo pensava que patiria perquè veuria aquest to una mica imposat del jove que vol escriure. Després potser Discurs sobre les matèries terrestres crec que davalla, és una mica més forçat”, explica, però l’assumeix pensant que “hi ha alguns poemes molt de l’època, i he tingut alguna temptació de passar-hi el ribot, però així és com era, com pensava molta gent”, especialment en un Tríptic de les noies de l’Eixample, en què “no m’agrada la veu que parla, però descriu la posició d’un jove de 20 anys de llavors que expressava les seves frustracions, i d’una part, a més, en culpabilitzava les dones”. En tot cas, pensa que “el que has fet no ho has de maquillar. I una recopilació gran com aquesta és bastant descarada perquè et manifestes tal com has estat, no com voldries haver estat”. No és que Francesc Parcerisas fos així, sinó que hi ha un poema que parla d’això: “És un retrat generacional d’època, com els poemes polítics, que ara ens sembla una mica sorprenent, perquè la política ja no sabem què és i aquí encara era una política molt concreta, la lluita contra la dictadura”. En tot cas, “la meva implicació política en els anys recents m’ha fet sortir al carrer i penjar estelades o anar a fer el que fos, però no m’ha fet escriure”.
“Avui, el panorama socioliterari és radicalment diferent, hi ha una efervescència monstruosa”, assegura
Durant tots aquests anys de publicar poesia, Parcerisas constata que “el panorama socioliterari és radicalment diferent. Als anys seixanta, a la universitat figures com Salvador Espriu o Pere Quart eren molt vives, com Salvat-Papasseit, Riba i Foix, la gent se’n sabia poemes de memòria”. “La gent que començàvem a escriure –continua– vam trobar molt de suport en les generacions anteriors, i també dels germans grans com Castellet, Molas o Antoni Comas, gent d’una generositat exemplar. Avui això no sé si existeix, però en canvi hi ha una efervescència monstruosa, amb tantes novetats que no puc ni seguir-les, i, al mateix temps, el públic, per dir-ho així, continua sent inexistent, però hi ha més producció que mai, amb fenòmens com els recitals, que llavors no existien, si de cas podies dir els poemes en un cenacle”. A més, destaca l’esclat de veus femenines: “Avui la part més interessant de la poesia que es fa la fan les dones, n’hi ha un esclat, perquè tenen moltes més coses a explicar”.