Alegres, trempades i arreglades, les noies queden aquestes nits de desembre per sopar, posar-se al dia i deixar de banda marits, nòvios i simpatitzants cubans d’ Ultramar. És tal la socialització que menjar, el que es diu menjar, no és gens important per a elles i sí que ho és per als amos dels restaurants, gent desaprensiva a la qual la línia, el colesterol i el wellness tant se’ls en fot.
Les noies del segle XXI estan transformant el reducte heteropatriarcal de la restauració. On abans tenies uns tripaires disposats a sortir de l’establiment de quatre grapes després de mullar pa fins i tot a la sopa, trompes i pagant una dinerada, avui observem que una altra manera de menjar és possible.
Una altra manera de menjar en un restaurant és possible: els sopars de noies, verds i lleugers
D’entrada, les noies han posat en relleu les amanides –antigament el farratge–, entrant saludable al qual li poden caure rul·los de formatge de cabra més rígids que la moixama o fragments de mango sense que ningú protesti...
L’enfocament empàtic femení ha instaurat el dogma de compartir plats, però no veureu cap noia clavant la forquilla a la mà de qui la deixa sense pernil, represàlia siciliana amb adeptes en els sopars masculins.
De segon, les noies no practiquen l’assalt a una mitjana de bou amb ganivets de la marca José María el Tempranillo i són més de plats lleugers com una truita de carxofes a repartir entre sis, làmines de carpaccio transparents per a dos o daus de salmó cru que té omega –i alfa, si m’ho permeten–. El resultat és d’una lleugeresa estomacal contraindicada per als fabricants de bicarbonat.
Les postres rematen el tiberi i confirmen que menys és més, el lema no escrit de Mbappé i d’aquests sopars d’amigues. No és emocionant veure un pastís de formatge atacat per mitja dotzena de culleretes, sense que calgui lamentar agressions entre les implicades?
Malauradament, encara queden restauradors –i jo els he sentit remugar en veu baixa– que es queixen d’aquesta aproximació saludable, però jo crec que és per cobdícia i no m’imagino que arribi un dia en què alguns pengin el cartell –com en la meva enyorada Brasserie Lipp de París– “Es prohibeix compartir amanides com a plat únic”.
Lee también
