Color pastel, i negre

Un dels tòpics de la parafernàlia literària és la relació entre la ciutat i el camp i, més en concret, l’evolució de la literatura rural a la qual, d’ençà que em dedico a aquesta feina, he vist dedicar desenes de pàgines. Fa temps que tinc la sensació que és un debat esgotat, superat i estèril i que on hi ha més coses a dir i més noves és en les unitats territorials del poble i la comarca. El que passa als pobles i a les comarques no és literatura rural. Té a veure amb formes de convivència complexes, algunes antigues, ben poques ancestrals, i moltes d’última hora. Als pobles i a les comarques hi ha una realitat que interessa i crida els escriptors que s’hi barallen per mirar d’oferir noves visions de la vida contemporània. N’hi ha moltíssims exemples, d’Anna Ballbona a Edgar Cantero, i de la Irene Solà d’Els dics a Ramon Mas o Pol Guasch. Hi ha un sentiment de desgavell i solitud, d’abaltiment i d’intempèrie. Per fer-ho realment productiu convindria extreure el tema de la endogàmia literària i convidar a participar en el debat a geògrafs, sociòlegs i economistes. 

Tot això pensava mentre anava llegint Les petites vampires, la darrera novel·la de Maria Guasch (Begues, 1983). Ja en duu unes quantes: La neu fosa (2013), Olor de clor sota la roba (2014) i Els fills de Llacuna Park. Ha estudiat Comunicació Audiovisual i Estudis Literaris i ara és professora de Llengua i Literatura a batxillerat. El llibre comença amb un viatge per una carretera amb molts revolts: una carretera que és física, onírica i simbòlica i que dona el to de la novel·la i del paisatge que Guasch ens convida a travessar. Hi ha una nena, Emma, que té una malaltia a la sang. Ja pots pensar que té a veure amb la malaltia que va provocar la mort dels pares. Prohibit llepar esgarrinxades, arrencar-se crostes, fer juraments després de punxar-se el tou del dit amb una agulla de cap. Emma viu exclosa del dia a dia del poble. La narració té un punt que recorda Estiu 1993 de Carla Simón. La lentitud i la insolació, la sensació que ha de passar alguna cosa terrible, el tracte que sembla encoixinat. Si hagués de triar els colors de Les petites vampires diria color rosa pastel i negre. Hi ha una tendència al diminutiu i la sordina arrossegada, a la pausa i a la son, que contrasta amb la idea del tabú, la mort truculenta i la història que no es pot dir. 

En un moment determinat, la narradora és a casa de la Candela, la propietària del bar on transcorre part de l’acció, i aprofita per donar unes quantes pistes al lector de quins han estat els seus models literaris. Em sembla significatiu que enmig d’un penja i despenja de lectures esbarriades hi hagi Viaje a la Alcarria i Bearn o la sala de les nines. També Les petites vampires és un viatge a un món mental remot i amaga un secret, però no en una sala: en un calaix amb una capsa de xeringues, una cullereta ennegrida, una ampolla d’aigua destil·lada i paperines. La narradora pensa que cal no desacralitzar-les mai, totes aquestes coses. 

A la tauleta de nit hi ha dos llibres més, significatius: els poemes d’Anne Sexton i La campana de vidre de Sylvia Plath. Llegeix un poema d'Anne Sexton que parla d’unes flors i s’ajup a olorar els llençols. Una sensualitat de colònia forta es deixa sentir aquí i allà al llarg del llibre, a les habitacions tancades que sempre hi surten i a la bassa, amb els bikinis de les noies, que ja eren un element recurrent d’Olor de clor sota la roba. Un cop de pilota, el soroll d’una moto llunyana, la veu diàfana de les dones que entra per la porta del balcó, una revista ¡Hola! Amb la versió eufemística de la mort de Romy Schneider, una disfressa de vampira, la suor de les mans del cambrer, una Barbie: la teranyina emocional. 

Guasch, que escriu amb senzillesa, de vegades amb poc sentit del ritme, estableix una relació entre el final d’una adolescència problemàtica, una joventut fosca, la vida eixorca del poble, la casa perduda i la malaltia de les vinyes. Pinta un paisatge d’un vampirisme sideral, una terra enverinada on els joves intenten trobar el camí.