El cansament i el tedi que una part molt rellevant de la ciutadania sent respecte d’una manera determinada d’exercir la pràctica política té un fonament bàsic: la política envaeix les nostres vides constantment amb imprevisibilitat i tensió polaritzant. La política cansa, esgota... I enutja.
Aquesta invasió quotidiana, aquesta sobrerepresentació de l’activitat política (amplificada pels mitjans i els ecosistemes digitals) provoca agitació verinosa en una part dels electors més bel·ligerants, però també, per a la immensa majoria, la necessitat de dir prou, de posar distància davant la incessant i inesgotable densitat de notícies i girs de guió cada vegada més incomprensibles i allunyats dels problemes concrets i de la vida de les persones. “La política no m’interessa”, manifesten. La rellevant enquesta d’ Ipsos, Sentiment de sistema trencat el 2021, destacava que el 70% dels enquestats creu que els polítics no es preocupen de la vida i els problemes de la gent.
Per això, emergeix cada vegada amb més força el lideratge de la política previsible –gairebé avorrida–, sense sobresalts, sense excessos, sense soroll eixordador, sense agitació provocada, sense tensió. La política tranquil·la. La força serena. La filòsofa Josefa Ros, al seu llibre La enfermedad del aburrimiento (2022), aborda aquesta sensació com un fenomen complex. Segons la Societat d’ Estudis d’ Avorriment, que Ros va fundar el 2021 amb altres d’acadèmics i que integren més de 150 investigadors de diferents disciplines, aquesta experiència té un impacte profund en processos mentals com l’atenció, la memòria i la creativitat, i pot modelar l’autoconsciència. Tot i això, l’avorriment no només és un fenomen psicològic o cultural, també té una dimensió profundament política. En l’àmbit de la comunicació política, per exemple, l’avorriment pot ser una arma de doble tall. D’una banda, pot reflectir el tedi dels ciutadans davant discursos repetitius, promeses incomplertes o líders que no inspiren. De l’altra, pot ser el terreny fèrtil on germinen idees disruptives, moviments alternatius o noves formes de connectar amb l’electorat. O, simplement, una sensació còmoda d’ordre i control serè que garanteix el funcionament correcte de la cosa pública.
Ja sigui en l’àmbit personal o en l’escenari polític, hem d’aprendre a conviure amb l’avorriment, fins i tot a aprofitar-lo. En darrera instància, com assenyala Ros, la manera com afrontem aquest fenomen diu molt de qui som i de quin tipus de societat aspirem a construir. L’ordre pot ser avorrit i previsible, sí. Però també la capa protectora a la qual aspirem dels servidors públics perquè les nostres vides puguin avançar sense els sobresalts i les piruetes constants de l’empatx de política en què s’ha convertit la plaça pública.
Lee también
