El papa Francesc coneix Barbra Streisand

El papa Francesc va aconseguir aquest cap de setmana ser tendència mundial; de manera destacada, a l'Argentina i Espanya. El motiu és la inauguració de la decoració nadalenca del Vaticà, dissabte passat, després d'una audiència privada amb els donants del Naixement, habitants de la ciutat cisjordana de Betlem. En la recreació del mite cristià, formada per tres talles de fusta, una kufiya palestina cobreix el pessebre sobre el qual dorm el Nen Jesús. A un sector de catòlics i jueus argentins i espanyols els ha semblat una provocació, una perversió de l'efemèride cristiana i, en darrer terme, un pas més en la decadència que atribueixen a l'Església catòlica sota el comandament infal·lible –la infal·libilitat papal és dogma des del 1870– de Jorge Mario Bergoglio.     

El gest del papa Francesc no és gratuït ni accidental i forma part de la doctrina a què ha consagrat el seu magisteri els últims temps, pronunciant-se reiteradament contra les guerres en curs, amb especial atenció a la invasió d'Ucraïna i al genocidi palestí. Així que no cal atribuir contingència o distracció a la imatge del Papa pregant, des de la cadira de rodes, davant un Messies  acomodat sobre un mocador palestí. Les comunicacions papals a través de les xarxes socials aquests dies no paren d'insistir-hi: “Sisplau, continuem resant per la pau! La guerra és una derrota humana, no resol els problemes, només porta destrucció. Tants nens morts, tants innocents morts! Preguem per tots els països en guerra. Preguem sempre per la pau”, escrivia dimecres passat a la xarxa abans coneguda com a Twitter. 

Però el ressò de la imatge no l'ha produït la imatge en si, sinó les reaccions d'enuig desmesurat. És el que es coneix com a efecte Streisand, i ve a dir que la reacció és propaganda. El fenomen, de singular intensitat en l'era de la revolució digital, porta el nom de la cèlebre cantant dels Estats Units perquè ella va denunciar com una violació de la seva intimitat una fotografia aèria de Kenneth Adelman inclosa en un projecte que documentava l'erosió de la costa californiana i que era accessible a internet.

La cantant reclamava 50 milions de dòlars d'indemnització al fotògraf i la retirada de la fotografia dels arxius del projecte perquè entenia que la qualitat de la imatge suposava una violació de la seva privacitat. La demanda va ser desestimada i Streisand condemnada a pagar les costes del denunciat, però mesos després analistes de xarxes van advertir del veritable efecte del cas de la “imatge 3580” sobre la intimitat de la cantant: abans del litigi, la imatge tot just havia estat descarregada mitja dotzena de vegades, i tot i això, gràcies a l'escàndol i el procés judicial, en unes setmanes es comptabilitzaven mig milió de descàrregues de la fotografia en alta definició del fabulós habitatge de Streisand. 

Des d'aleshores, el terme "efecte Streisand” s'utilitza per descriure com els intents de censura produeixen molt sovint el resultat contrari al que persegueixen, multiplicant la repercussió del motiu que es pretén que estigui ocult o secret. La imatge del pessebre vaticà s'ha fet viral i s'ha aconseguint el que segurament el Sant Pare pretenia: girar la vista sobre el genocidi palestí en aquestes dates de celebració familiar de la comunitat cristiana. Els enemics de Bergoglio li van fer la feina amb les seves irades reaccions i les exclamacions, com segurament els equips de comunicació del Vaticà ja sabien.

Les xarxes socials són el campionat del món d' “el que s'enfada, perd”

El cas, a més de certificar que fàcil que és la tasca de les campanyes de comunicació basades en la provocació, a causa de la irreflexiva i sempre contraproduent reacció dels seus adversaris –el sofisticat manual de comunicació de Miguel Ángel Rodríguez per a Isabel Díaz Ayuso té una sola frase a la seva única pàgina: “A veure com de grossa la pots decir”–, també posa de manifest que malament que opera el cervell humà quan la ira ens mena. L'exalcaldessa de Madrid Manuela Carmena recordava malèvola aquesta setmana el patetisme solemne de la diputada del PP Cayetana Álvarez de Toledo, quan a la cavalcada de Reis del 2017 va escriure a Twitter (llavors encara s'anomenava així i semblava un establiment decent), en un rampell d'irritació, “La meva filla de sis anys: 'Mama, el vestit d'en Gaspar no és de veritat'. No t'ho perdonaré mai, Manuela Carmena. Mai”. Pel seu càrrec l'indici d'escàndol es va convertir immediatament en mem.

Les xarxes socials són el campionat del món d'“el que s'enfada, perd”, per això no convé deixar-se portar pel bull de la sang. Al papa Francesc li han passat les dues coses: d'una banda, les celles frunzides han contribuït a difondre el seu missatge de solidaritat amb Palestina i, de l'altra, s'han prodigat les cayetanes que no l'hi perdonaran mai, amb els motius més peregrins, amb especial menció per als que preguntaven què té a veure Betlem amb Palestina –de debò– i medalla d'or per a una dona que es definia en la seva biografia com a jueva i deia que aquest Papa no la representa –de debò també–. Tendim a creure que la nostra versió iracunda és la més imponent quan sovint és la més ximple. 

Un altre argentí va ser ahir tendència, el jove pilot Franco Colapinto, que ahir concloïa un exitós i brevíssim pas per la Fórmula 1 sense que cap equip li hagi fet una oferta per a la pròxima temporada. La seva carrera a Abu Dhabi es va torçar en els primers girs, quan el pilot de McLaren Oscar Piastri el va envestir per darrere en una frenada. Amb una gràcia irònica que l'ha convertit en un dels favorits de la premsa, Colapinto va comentar als periodistes: “Volia acabar la carrera i vaig veure  Piastri i em va xocar. No sé què li passa a aquest nano. Em va xocar a mi a la sis i després va xocar a més gent, crec. Va estar cinc voltes provant de passar Tsunoda, que ve en un Alpha Tauri, pobre, dos segons més lent i no el podia passar”. I després, esforçant-se per escoltar els periodistes sota la intensa tempesta de focs artificials amb què l'emirat acomiadava la temporada, Colapinto va dir adeu a la Fórmula 1 amb aquesta sentència: “Si hi ha un gos aquí, boludo, el mata”. La ironia és salvífica i l'enuig tendeix al ridícul.