Un guillat no és mai un heroi

La seqüència més impressionant de Civil war és aquella en què Jesse Plemons, amb unes ulleres de vidres ataronjats i un fusell d’assalt a les mans tacades de sang, els pregunta a quatre periodistes en ruta, que fa baixar del seu cotxe: “Quina classe d’americans sou?”. Plemons interpreta un patriota, fanàtic i racista, que decidirà qui mereix viure, i qui no. Podia ser un d’aquells bojos que van assaltar el Capitoli. L’espectador no veu un actor, sinó un criminal –i llunàtic– sense escrúpols.

Luigi Mangione, el presumpte assassí de Brian Thomson, conseller delegat de la companyia d’assegurances mèdica més gran del món, a qui va disparar per l’esquena al cor de Manhattan, és el més semblant al personatge de les ulleres festeres del film. No el coneixia, ni tenia res contra ell. L’executor era un pijo de Baltimore, de 26 anys, universitari i d’una família adinerada, que es va radicalitzar a les xarxes després de seguir personatges tòxics de la política dels Estats Units. Mangione és un guillat, que posa en relleu que l’“Amèrica trastornada” (la definició és del corresponsal de l’Abc) és capaç de convertir-lo en heroi popular, en un Robin Hood contemporani que ha pretès castigar els qui s’enriqueixen amb un sistema sanitari injust.

Un cantant de country li ha dedicat a TikTok una balada basada en els missatges que va deixar a les bales que es van endur la vida del directiu (deny, delay, depose). Internet s’ha omplert de portals que venen gorres, samarretes, tasses o dessuadores amb la imatge de Mangione. A Washington Square, es va celebrar diumenge passat un concurs per trobar dobles del criminal. I fins i tot s’ha creat una mitologia al voltant de la seva persona, a partir del relat que es va construir l’arma en 3D, va escapar del lloc del crim amb una bicicleta elèctrica, va deixar una motxilla amb diners del Monopoly al lloc dels fets i es va escapolir dels controls policials fugint amb autobús.

Qualsevol dia algú, en un atac de seny, agafarà un esprai i escriurà una frase en la façana d’un gratacel de Nova York com la que va reproduir un estudiant de la Sorbona el
Maig del 68: “Déu no existeix, Marx ha mort i últimament no em trobo gaire bé”.