Les recents crisis a França i a Corea del Sud tenen en comú l’esfondrament de l’espai polític central i una gran polarització que porta a un bloqueig institucional. En ambdós països, de renda per càpita elevada, hi ha malestar entre els joves, sobretot homes, i àmplies capes de la classe mitjana. Les xarxes socials fan la resta.
A Corea, el partit del president no aconseguia tirar endavant les seves propostes pel bloqueig de l’oposició. La divisió s’ha anat consolidant al llarg del temps amb una estratègia revengista quan hi havia alternança en el Govern. Ara ha arribat a l’intent de cop d’Estat en una democràcia jove, però consolidada. A França, el govern Barnier no ha sobreviscut a una moció de censura presentada pel Nou Front Popular i amb el suport de l’extrema dreta de Marine Le Pen, els extrems es toquen. Barnier volia reduir el dèficit (del 6% del PIB) i rebaixar el deute públic (del 110% i projectat a augmentar molt més amb perspectiva de baix creixement econòmic). El pla era una consolidació fiscal per estalviar 40.000 milions d’euros i apujar impostos per 20.000 milions. França viu per sobre de les seves possibilitats mitjançant un endeutament creixent. La prima de risc del deute francès en relació amb el deute alemany està per sobre de l’espanyola. Però els francesos no volen confrontar la realitat. Barnier va dir, poc abans de la moció de censura, que la seva sortida del Govern “no faria canviar els números”. Tanmateix, les forces polítiques dels extrems que diuen que es pot gastar sense límit guanyen les eleccions.
Macron possiblement va convocar eleccions legislatives, donats els mals resultats a les eleccions al Parlament Europeu del juny, intentant bé una reacció del centre o bé deixar el Govern en mans dels extrems per tal que la ciutadania s’adonés del desastre que suposaria. La jugada ha sortit molt malament, França sembla ingovernable i la seva presidència està en qüestió.
Europa necessita reformes que augmentin la seva capacitat d’innovació i d’inversió, tal com han dit els informes de Draghi i Letta. Hem d’augmentar la productivitat de l’economia si volem mantenir i millorar l’Estat de benestar i bastir una defensa europea que no depengui dels EUA. La qüestió és que els governs populistes que estan guanyant terreny tant a la dreta com a l’esquerra a Europa no voldran endegar les reformes necessàries, només proposen solucions simples a problemes molt complexos i advoquen per tirar la pilota cap endavant, augmentant despesa que no millora la productivitat. A més, molts són nacionalistes i antieuropeistes, quan l´únic camí per no perdre del tot el tren del món digital i competir amb els EUA i la Xina és guanyar escala en el marc europeu.
El fracàs de Macron i de Merkel indica que el centrisme és necessari però no és suficient
Sembla, doncs, que una condició necessària per assolir els objectius reformistes és que hi hagi governs centrats. Però el fracàs de Macron i, ara ens n’adonem, de Merkel indica que el centrisme pot ser una condició necessària, però certament no és suficient. Macron tenia la voluntat d’afrontar els problemes, però no va ser efectiu; per exemple, va perdre molt capital polític en una reforma insuficient de les pensions que va ser extremadament impopular. Merkel ha presentat les seves memòries, on defensa el seu llegat, però va incrementar la dependència de Rússia, pel gas barat; de la Xina, per les exportacions, i dels EUA en defensa. Els tres vectors ara s’han tornat en contra, i la indústria alemanya, basada en bona part en l’automoció, està en una greu crisi amenaçada pel vehicle elèctric xinès. La dependència del gas rus, i del carbó, contaminant, es va incrementar per la decisió oportunista de tancar les centrals nuclears. Àdhuc l’obertura als refugiats de la guerra de Síria es veu ara com un factor en l’auge important de l’extrema dreta. Merkel navegava amb compromisos i mantenia la inèrcia gràcies a haver heretat una economia en forma, però sense un projecte clar de futur.
Els esforços de Von der Leyen per consensuar una ampla coalició de govern a la UE amb un projecte europeu ambiciós en tecnologia, canvi climàtic i Estat de benestar donen esperança, però no seran suficients si els grans països europeus, amb França i Alemanya al capdavant, no empenyen en la mateixa direcció.
Lee también
