La novel·la Cent anys de solitud es llegeix en colors i es gaudeix per immersió, entre imatges i veus percebudes com a reals per l’ encreuament de la imaginació de l’autor i la del lector. Convertint-la, salpebrada de sexe, en una sèrie de Netflix, dubto que aconsegueixi excitar tant la imaginació com quan la llegim.
Se sap, perquè es veu, que som a l’era de la imatge. Fins i tot en la més immaterial de les arts, la música, la imatge de la cantant que surt a l’escenari, entre acròbata i cabaretera, és gairebé tan important com la seva cançó. O el seu recital, perquè això passa també en l’òpera i les seves dives o divos gimnastes i erotitzats. Millor si el director d’orquestra és guapo i mediàtic. La imatge és la quotidianitat, des que ens despertem fins que ens fiquem al llit amb el mòbil soldat a la mà. La paradoxa de la cultura de la imatge és la pèrdua progressiva de la imaginació i de la realitat alhora.
D’una banda, els clixés i la uniformitat s’estan apoderant de les nostres maneres de tractar i de representar la realitat. En definitiva, de la nostra llibertat de pensar. Això afecta una gran part de la joventut, que menja, vesteix, es pentina, gaudeix, pateix, parla i pensa igual. Les pantalles, i amb elles els milers de visualitzacions realitzades diàriament, en lloc d’ampliar l’horitzó imaginari l’estan empetitint. I per tant, també la llibertat. Perquè la nostra capacitat de prendre decisions depèn del grau d’obertura de la imaginació i, en el fons, d’imaginar-se un mateix amb l’esmentada capacitat.
D’altra banda, hi ha i hi haurà cada vegada més imatges que són falses, en un ús interessat de la intel·ligència artificial. Un empresari em va mostrar una dotzena de bellíssimes imatges, la majoria de rostres humans. “A veure, digue’m quins són artificials i quins naturals”. Vaig aguditzar els sentits: “Aquestes sí, aquestes no...”. Ell em va somriure: “T’equivoques, totes s’han fet amb intel·ligència artificial”. La imatge s’està menjant per partida doble la realitat i la mateixa imaginació.
Hi ha i hi haurà cada vegada més imatges que són falses, en un ús interessat de la intel·ligència artificial
El mite de la caverna ( Plató, República, VII) potser és avui més actual que mai. A la cova, un esclau s’allibera i gosa ascendir a la llum. Abans, més enllà d’una foguera, veia ombres que ell acceptava com a presències reals. Ara, en sortir a la llum, veu primer, enlluernat, reflexos, i després, més acostumat al sol, els objectes tal com són. En tornar a la caverna per donar la notícia, però fregant-se els ulls per passar de la llum a les tenebres, els esclaus el rebutgen i gairebé el maten. Prefereixen continuar creient-se les ombres, com avui ens creiem i ens dominen tantes imatges.
Lee también
