Addicció digital no sols infantil
“Aquesta aplicació és més addictiva que la cocaïna!”. Ruha Benjamin va escoltar l’exclamació d’un milmilionari propietari d’una plataforma digital. Aquell dia va decidir fer com ells: limitar l’ús del mòbil als seus dos fills. “A Silicon Valley volen que els nostres fills, no els seus, s’enganxin al mòbil en les seves plataformes”. La investigadora afegeix que “és impossible que si et veu enganxat al mòbil tot el dia el teu fill entengui que és millor parlar de veritat amb un amic que veure’l en xarxes socials”. I advoca per “abraçar l’avorriment com a llindar dels millors plaers. Aquests milmilionaris ens volen sempre ansiosos i incapaços de passejar o estar sense fer res i sense mirar el mòbil fins a assolir la calma necessària per gaudir d’una xerrada familiar o una llarga caminada”.
Per què vol una croada contra la digitalització de les nostres vides?
Perquè ara creiem de forma il·lusa que les tecnologies digitals faran millors les nostres vides, i només les fan millors per als que les creen, dissenyen, controlen i exploten.
No creu que la nostra vida és millor avui que, per exemple, abans del GPS?
Depèn. La tecnologia no és bona; ni tan sols neutral si només la fan servir alguns per enriquir-se. Vegem: a la meva universitat tenim un algoritme de predicció de com es portaran els estudiants...
I reprodueix els prejudicis i encerts i errors de qui el va dissenyar?
Aquests algoritmes es diuen SPS ( students prediction scores ) o predictors de la qualificació dels estudiants i anticipen al professor si un alumne és més propens a faltar a classe, a treure notes dolentes o bones...
I l’encerten?
Predisposen el docent a una determinada actitud respecte a cada alumne. El problema és que l’algoritme no té en compte també la preparació i actitud del professor, de la universitat, dels seus administradors...
Al final reprodueix sense més els prejudicis de qui dissenya aquests predictors?
I està alimentat amb big data , dades de conductes i notes de milions d’alumnes anteriors que tampoc no són neutrals.
Si alumnes d’un barri, edat o ètnia van suspendre ahir, suspèn els d’avui?
És així. El que fa és projectar els problemes del passat en el futur.
Qui i per què va crear aquest algoritme?
Durant la pandèmia, el govern britànic va fer servir aquest algoritme per decidir quins alumnes tenien dret a accedir a la universitat.
Una selectivitat projectada?
Però el resultat va ser que va discriminar els estudiants dels barris més pobres. I van sortir al carrer a protestar contra l’algoritme que els condemnava a no estudiar. Algoritmes així decideixen les nostres vides. Sap per què vaig haver d’agafar un Uber per arribar a l’aeroport de Nova Jersey i venir aquí?
No va ser una opció seva?
Les apps que vaig fer servir per demanar transport allà estan dissenyades de manera que eliminen la possibilitat de fer servir transport públic encara que ho vulguis. Són nocives per a tothom.
Semblava que les apps augmentaven la nostra capacitat d’elegir.
Doncs en molts casos és exactament al revés. Serveixen només a qui les dissenya.
Què m’ha d’explicar!
I em penedeixo de fer-les servir. La portada del meu últim llibre es va dissenyar amb intel·ligència artificial, que no és sinó robatori digital de la propietat intel·lectual d’altres dissenyadors que van tenir amb el seu esforç aquelles idees robades i les van realitzar.
Aquesta secció és piratejada sovint per enriquir milmilionaris digitals.
Els passa a milions de periodistes, dissenyadors i fotògrafs al món. La tecnologia no sempre és progrés i de vegades és un robatori.
Per què contractar un creador si amb quatre clics crees de franc el que vulguis?
Els textos i les imatges al final són preciosos, però són fets piratejant les idees d’altres aquí i allà. És com anar a menjar un menú de plats robats i a tu et surt de franc o te’l cobra el restaurant que els roba. És semblant a la tecnologia que pot deixar sense feina els actors i va motivar la seva vaga a Hollywood.
Com evitar el robatori intel·lectual?
Actuant abans que ens robin. Proposem regulacions que ens protegeixin dels algoritmes, igual que un fàrmac no es comercialitza sense un llarg i rigorós procés d’aprovació.
N’hi hauria prou amb aquest procés?
Proposem un segell de Tecnologia Digital d’ Interès Públic que es creï per servir a tothom i no només a l’empresa que se’n beneficia. Hi ha chatbots , per exemple, que causen addicció i depressions en els seus usuaris. Si haguessin estat dissenyats per servir i no per guanyar diners, no serien perversos.
No és massa tard i hi ha ja massa diners en joc per aconseguir-ho?
Quant va costar d’incloure cinturons de seguretat als cotxes? I prohibir el tabac en llocs públics? El governador de Michigan, abans de ser-ho dissenyava algoritmes i en va implantar un a l’estat que decidia qui rebia subsidis socials. L’algoritme va rebutjar per fraudulentes el 95% de les demandes.
Així qualsevol rebaixa el dèficit públic.
Va ser una tragèdia per a milers de ciutadans que es van quedar al carrer per deixar un espai en blanc, fer servir, posar minúscula en lloc de majúscula...
La tecnologia no crea oportunitats?
Això ens venen: intel·ligència artificial que curarà, robots que netejaran la casa... Però avui la fan servir per no donar-te una hipoteca si l’algoritme descobreix que tens càncer. De moment, la cotització de les set magnífiques digitals en borsa supera el pressupost de la majoria dels països.
