Aquest text pertany a 'Política', el butlletí que Lola García envia cada dijous als lectors de La Vanguardia. Si vols rebre'l a la teva bústia, apunta't aquí.
La relació entre Pedro Sánchez i Carles Puigdemont ha passat per tots els estadis possibles. Tots dos viuen la política de forma apassionada, però són molt diferents. Segur que cada lector faria el seu propi perfil d'ells, però podria dir-se que el president del Govern és un dirigent summament pragmàtic, que utilitza tots els recursos al seu abast per assolir els seus objectius. Si considera que aquests valen la pena, no dubta a canviar d'opinió o plantejar concessions en una negociació que abans semblaven impossibles. La llei d'amnistia és un clar exemple. L'expresident de la Generalitat, en canvi, és un idealista, amb conviccions d'escassos matisos i potser menys dúctil a l'hora de cedir davant l'altra part, encara que ell segurament consideri que és un bon negociador. Tots dos són capaços de recórrer a vies inesperades per continuar endavant amb els seus propòsits. Tots dos creuen que l'altre és poc de confiança.
En efecte, Sánchez i Puigdemont tenen en comú una capacitat innegable per inventar sortides inesperades a situacions de bloqueig. El socialista, per exemple, va descol·locar a tots amb l'avenç de les últimes eleccions generals que li va portar de nou a la Moncloa. En el cas de l'independentista ja va donar mostres de la seva inventiva quan, al deixar l'alcaldia de Girona per presidir la Generalitat, va voler que el substituís a la ciutat el número 18 de la llista i va obligar la resta a renunciar al seu escó. Les jugades de Puigdemont són potser de més efectisme mediàtic, com la incursió d'unes hores a Barcelona l'estiu passat, quan tothom pensava -perquè així ho havia deixat entreveure ell mateix- que es lliuraria.
Valgui aquesta introducció sobre la manera de practicar la política dels dos líders per situar la negociació que s'obre en els propers mesos entre el PSOE i Junts. No es tracta només de donar llum verda als Pressupostos Generals de l'Estat. Els socialistes podrien prorrogar les actuals i estalviar-se unes concessions als seus socis que desgasten molt la seva imatge. Però Sánchez s'ha proposat de deixar clar que pensa arribar fins al 2027 i els Pressupostos donarien un innegable impuls polític al Govern, a més de clavar un cop per al seu rival, Alberto Núñez Feijóo, a qui els socialistes esperen que se li faci molt llarga la travessia.
L'“amnistia política” inclou, per a Junts, proporcionar escorta a Puigdemont i trobades amb Illa o el mateix Sánchez
Per tant, si a Sánchez se li ha ficat entre cella i cella la fita dels Pressupostos, no escatimarà esforços per aconseguir el suport dels seus aliats i Junts és un dels més difícils de convèncer. Puigdemont ja ha donat mostres aquests dies que no considera que el PSOE estigui complint amb els seus compromisos. Les matèries que poden desbrossar el camí són múltiples: el possible acord sobre el traspàs a Catalunya de la competència en immigració, algun avenç en el reconeixement del català a Europa, el repartiment del dèficit entre l'Estat i les comunitats autònomes, el finançament de les infraestructures o del deute català… Però també hi ha altres possibles àmbits per a l'enteniment amb Puigdemont, com el desbloqueig per part del Ministeri de l'Interior del permís per disposar d'escorta a Bèlgica. Per al líder de Junts no es tracta només d'una qüestió de seguretat, sinó de reconeixement de la seva figura institucional com a expresident de la Generalitat. Durant les negociacions per a la investidura de Sánchez, ja va aflorar aquesta qüestió i el ministre Félix Bolaños va dir en RAC1 que era una cosa factible, però després ha quedat aparcada. Aquest punt forma part del que a Junts anomenen l'“amnistia política”. És a dir, mentre la justícia freni l'aplicació d'aquella llei, el Govern hauria d'actuar com si s'hagués posat ja en pràctica.
Puigdemont reclama els socialistes que apliquin l'“amnistia política”. I això inclou també que se li tracti com qualsevol actor polític que, a més, té la clau de la governabilitat a Espanya. Per això la cúpula de Junts és molt molesta amb Salvador Illa per no incloure Puigdemont en la seva ronda de reunions amb els expresidents de la Generalitat. El líder del PSC s'ha resistit fins ara a veure's amb Puigdemont i en aquest moment només es planteja fer-ho si és convenient per als interessos de Sánchez. Illa no va voler fer-ho sense obtenir gens a canvi, una cosa que els de Junts tenen clavat com un menyspreu.
Podria acudir Sánchez a Bèlgica per entrevistar-se amb l'expresident? És una cosa que es contempla en la Moncloa. Però només si existeixen garanties que Junts votarà els Pressupostos i que, per tant, s'obre un abans i un després en la legislatura. L'acord d'investidura de Sánchez es va tancar després de la trobada del número tres del PSOE, Sants Cerdán, amb l'expresident a Bèlgica. Aquella imatge va ser un primer pas per a la consideració de Puigdemont com a actor polític plenament normalitzat, malgrat la causa en contra seu encara oberta en el Tribunal Suprem. Fins ara Sánchez havia mantingut que es veuria amb Puigdemont una vegada amnistiat, però amb un suport als Pressupostos garantit i la llei d'amnistia ja en el Constitucional (el Govern creu que a l'estiu podria arribar la resolució i s'aplicaria immediatament) s'obre la porta a aquella fotografia de gran simbolisme polític.
La foto de Sánchez amb Puigdemont podria incloure un pronunciament nítid del president del Govern a favor de l'amnistia. La mateixa imatge enviaria el missatge que, per al Govern, Puigdemont està amnistiat, encara que els tribunals encara no permetin que la llei s'executi. És “l'amnistia política” que reclama Junts. Però aquella foto no es produirà de franc. Els socialistes van ser molt crítics amb Yolanda Díaz quan va acudir a reunir-se amb Puigdemont a Bèlgica abans de negociar-se la investidura del president del Govern per considerar que va ser un gest sense contrapartides.
Si no hi ha debat sobre la qüestió de confiança, Junts donarà per liquidada la seva relació amb els socialistes
Perquè tot això es pugui fer realitat, s'hauria d'aclarir actual panorama ple de nuvolots. Puigdemont ha llançat un seriós avís a Sánchez al presentar una iniciativa en el Congrés perquè es discuteixi si el president s'ha de sotmetre o no a una qüestió de confiança. La primera reacció del PSOE va ser minimitzar l'amenaça i frenar la iniciativa a la Taula del Congrés, però Junts va advertir que, en aquest cas, es trencava la baralla. Puigdemont va dir dimarts en TV3 que això portaria la legislatura espanyola al “col·lapse”. Què significa això? Puigdemont no només no aprovaria els Pressupostos, sinó que s'alinearia amb l'oposició en les votacions rellevants. Ja ho està fent amb el PP en diversos temes econòmics, com la política fiscal. No es tracta de donar suport a una moció de censura amb el PP i Vox. Però sí de provocar una situació de bloqueig intermitent que donaria a la legislatura un caràcter agònic i que impediria a l'esquerra d'estar en condicions de competir en les pròximes generals.
Davant l'amenaça, el PSOE ha xutat la pilota a gener, quan decidirà si es fa o no aquell debat sobre la qüestió de confiança. Però Junts el té clar: si no hi ha debat, es va acabar la partida i no entrarà a discutir res més amb els socialistes. El debat acabaria en una votació que perdria el Govern. Una votació per la qual es demana a Sánchez que se sotmeti a una qüestió de confiança. (Quan es perd una qüestió de confiança, el president ha de dimitir i se n'ha de votar un altre o bé hi ha eleccions). Seria una espècie de moció de censura encoberta, sense conseqüències jurídiques. Així que el PSOE té per davant un mes aproximadament per moure fitxa i evitar aquell escenari.
Sánchez i Puigdemont es van conèixer quan el socialista encara era el cap de l'oposició i el llavors convergent ja ocupava el Palau de la Generalitat. Va ser el 15 de març del 2016. Van parlar del referèndum que tindria lloc l'any següent i Sánchez va proposar com a alternativa un canvi de la Constitució i de l'Estatut. Es van tornar a veure en secret just després dels atemptats gihadistes d'agost del 2017. En els dos casos la relació va ser cordial. Pel camí s'han dit de tot segons el moment. “La paraula de Puigdemont val el que val la seva declaració d'independència”, deia Sánchez, que fins i tot va prometre portar-lo a Espanya per ser jutjat si guanyava les eleccions del 2019. “Pagar per avançat a un oncle a qui no compraries ni un cotxe de segona mà és un esport de risc”, opinava Puigdemont. Però la política evoluciona. El postprocés ha propiciat que Sánchez, malgrat la seva exigua majoria, pugui governar amb el suport de Junts. Veurem si aconsegueix que continuï sent així.
Punt i a part
L'acostament de Junts al PP i els empresaris davant la jornada laboral
Alguns dirigents de Junts protesten quan se situa aquest partit en el centre dreta. Segons la seva opinió, la formació acull sensibilitats socialdemòcrates que també es reflecteixen en les seves votacions, tant en el Congrés i en el Parlament. La tendència de situar Junts més a la dreta es produeix a les bones relacions entaulades amb les patronals catalanes després del procés, en especial amb el president de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, que també és vicepresident de la CEOE.
Però aquesta setmana el líder d'UGT, José María Álvarez, va acudir a Bèlgica per abordar la reducció de la jornada laboral amb Carles Puigdemont. L'expresident estava molt molest amb els sindicats perquè no van voler anar a veure'l durant la campanya electoral de les catalanes, al contrari que altres organitzacions socials. Álvarez tenia previst anar a Bèlgica des de febrer, però a l'avançar-se les eleccions a Catalunya, va preferir deixar-lo per després.
Quan es van veure Yolanda Díaz i Puigdemont, la vicepresidenta i llavors líder de Sumar li va plantejar que donés suport a polítiques socials d'esquerra, conscient que entre Junts i el PNB es podien bloquejar iniciatives del bloc progressista. Díaz se'n va anar de Bèlgica convençuda que la cita havia anat bé, però Puigdemont i el seu partit s'ha distanciat molt de Sumar i Podemos. I en els últims temps s'han produït contactes entre Junts i el PP que han propiciat iniciatives conjuntes en el Congrés de contingut econòmic.
La posició de Junts sobre la reducció de la jornada laboral serà clau, ja que els empresaris estan en contra, però és una reclamació majoritàriament avalada pels treballadors. UGT i CCOO compten, a més, amb més del 80% dels seus afiliats a Catalunya i ja han deixat clar que hi haurà mobilitzacions si no s'aplica. Sumar vol que el Consell de Ministres l'aprovi ja i es tramiti com més aviat millor en el Congrés, mentre que el PSOE dona una mica més de llargues. En qualsevol cas, l'assumpte arribarà a votació en la primera meitat del 2025. Si la política espanyola no dona sorpreses pel camí.
El punto de inflexión de Junts
