Polítics de proximitat
Els horrors de la tragèdia valenciana, també la succeïda a Castella-la Manxa i Andalusia, són, sens dubte, inoblidables per molt de temps que passi. Seria una immoralitat que no ho recordéssim i que no insistíssim una vegada i una altra que l’important no és que els governs central i autonòmic segueixin entossudint-se en l’ i tu més , sinó que posin tots els esforços en els ajuts i que aquests arribin més ràpid.
El que necessiten els damnificats, especialment els que ho han perdut tot, i més ara que estem a punt de celebrar Nadal, amb les cantarelles habituals del retorn a la llar i els requisits de decoracions nadalenques als interiors de les cases –quina ironia per a ells!–, és que els arribin els ajuts abans de festes, la qual cosa els permetrà sentir-se tractats com a persones i no com a mercaderia electoral.
Sabem que la tragèdia s’hauria pogut evitar o almenys pal·liar si els avisos s’haguessin enviat abans, i ens hem afartat de sentir els polítics donar-se la culpa
els uns als altres de la falta de previsió.
El Govern central va justificar el retard en la intervenció d’efectius militars en la no petició d’ajut per part del Govern autonòmic. L’assumpte es va plantejar, doncs, com una qüestió política entre competències, l’autonòmica i la central. No fos cas que el Govern central li trepitgés l’ull de poll a l’autonòmic i l’acusessin d’intervencionisme, de no ser respectuós amb les parcel·les territorials, prefederalistes. D’aquí que no es declarés l’estat d’emergència nacional, malgrat ser-ho i ser fins i tot la major catàstrofe europea per causes naturals des que existeix la Unió.
Creix la sensació que els polítics senten pels ciutadans del carrer un desafecte profund
Els ciutadans del carrer ens preguntem què hauria passat si, en comptes que a la Generalitat Valenciana governés Mazón, hagués continuat governant Ximo Puig. Haurien estat més fluides les relacions? Puig hauria demanat ajut abans que Mazón? El Govern central l’hauria enviat sense necessitat que ho demanessin? Imaginem que Puig hauria tingut amb el president Sánchez unes relacions bastant més fluides i que això hauria redundat en una intervenció més ràpida i eficaç, tot declarant l’estat d’emergència nacional.
I també ens preguntem què hauria fet Feijóo si li hagués tocat a ell la papereta com a president d’haver de bregar no amb Mazón sinó amb Ximo Puig. Hauria passat per alt que el partit de Puig no era el seu i que era millor deixar d’intervenir per tal que la gent culpés els seus oponents polítics? Més profitós descarregar-ho tot en l’oponent?
Així les coses, creix entre els ciutadans del carrer, especialment entre aquells que no som militants de cap partit ni tenim càrrecs ni assessories que ens permetin comprar els cigrons o el caviar –depèn del rèdit de l’assessoria–, la sensació que els polítics senten per nosaltres un desafecte profund. Per molt que en els seus discursos electorals tractin de vendre’ns la seva preocupació per millorar les nostres vides, en economia, sanitat, drets... Després sembla que els importem menys que un rave. El que de veritat els importa és el poder, amb honroses i rares excepcions, que també n’hi ha algunes.
I ara trasllado l’assumpte als polítics de proximitat, als alcaldes de pobles i ciutats. Em pregunto: què comparteixen amb els ciutadans corrents? Van en transport públic? Els han robat la cartera o el mòbil al metro? Han estat gairebé atropellats per bicicletes o patinets a les voreres? Agafen el tren a les atapeïdes i incòmodes estacions de Chamartín o Atocha? A la no menys incòmoda i atapeïda Sants? Han pujat des de Sants a la nit, després d’una espera infinita, en un taxi brut, conduït per un pobre immigrant pakistanès que tal vegada no té el permís de conduir homologat? Fan cua en un ambulatori ple de gom a gom? Millor no segueixo. Per a què?
Tal vegada seria força convenient, alcaldes, que un cop al mes, només un, es convertissin en ciutadans normals de les ciutats que governen, en gent corrent, per comprovar les mancances i inconvenients que s’hi pateixen i provar de posar-hi remei.
Per cert, un deu amb matrícula d’honor als alcaldes dels municipis valencians que amb els seus avisos a temps sobre la dana van evitar als seus pobles la catàstrofe.
En fi, en la mesura que es pugui: bones festes.