Jo no soc ximple

L’òpera i el reggaeton tenen més en comú del que es pot creure. Sense entrar en ­certe s afinitats argumentals, els dos gèneres musicals pateixen aquests dies els embats dels que creuen que alguns dels seus continguts (arguments, lletres) no són adequats per a les nostres societats avançades (sic).

Quin sentit té programar avui Madama Butterfly?, es pregunten alguns. L’òpera de Puccini –que es pot veure al Liceu fins al dia 28– és, sens dubte, un epítom de la submissió de la dona a l’home, ja que l’exgeisha Cio- Cio- San fa dependre la seva felicitat (i la seva vida sencera) d’un marit, Pinkerton, arrogant, salaç i colonial, que la menysprea tractant-la com un passatemps alegre per abandonar-la després i casar-se amb una altra sense dir-l’hi. El seu final és, a més, una glorificació del sacrifici.

A sobre, hi ha qui posa el crit al cel perquè, en aquest 2024 que s’acaba, el reggaeton sigui el gènere musical més escoltat a Espanya, pel caràcter sexista de les seves cançons. Estudis universitaris recents –tampoc no és que fes falta un informe acadèmic per adonar-se’n– apunten la cosificació que sol haver-hi en les lletres i fins i tot alguns l’han relacionat amb les altes taxes de violència masclista (els amants dels videojocs saben de què parlo, ja que fa anys que pateixen acusacions semblants).

No negaré l’evidència (hi ha masclisme, sexisme i valors patriarcals en aquests continguts) ni esmentaré la llista d’exemples cada cop més llarga que van en una altra direcció (des de la fantàstica òpera Alexina B fins al reggaeton feminista). Simplement, assenyalaré que el punt feble d’aquestes crítiques és que pressuposen la minoria d’edat del públic, que pel que sembla seria incapaç de situar les òperes en el seu context històric o creuria que les lletres del reggaeton, més que un joc ficcional, són un manual prescriptiu d’instruccions per a la conducta sexual. Aplicant aquesta lògica al peu de la lletra, les pel·lícules de superherois serien una apologia del ­feixisme (amb uns homes musculats que fan justícia pel seu compte, més enllà de qualsevol llei, a garrotada seca) o certes novel·les negres, una invitació a delinquir. Sembla més lògic acceptar la realitat: els nostres fills, amics i nosaltres mateixos gaudim d’aquests productes culturals sense que els valors que els seus creadors van tenir ens arribin perquè ja no tenim sis anys i sabem
discernir. En resum: els espectadors són molt més llestos.