La dramatúrgia catalana viu un moment d’expansió arreu del món. Ara mateix, a Grècia s’hi presenten nou obres d’autors que escriuen en català (vegeu el requadre), però no és l’únic cas. Potser el mapamundi de Jordi Galceran és el que té més xinxetes, però per sort ja no és un cas únic. “Ara, la denominació dramaturg català té un prestigi al món –assegura l’autor–, i això de catalanische-no-sé-què... és de vegades l’única paraula que entenc. És com una marca, perquè el teatre català funciona”.
Gràcies a El mètode Grönholm, amb més d’un centenar de produccions, se li han obert les portes de teatres en països com Bulgària o Rússia. “Però aquí, des de la guerra, no permeto que representin obres meves”, manifesta. El mercat anglosaxó és el més difícil: “M’han representat en llocs com Corea i el Japó, però a Broadway l’única persona no anglòfona que hi ha estrenat és Yasmina Reza”.
De la mateixa generació que Galceran, Sergi Belbel explica que, amb Carícies, és el primer que va estrenar a l’estranger. “Som la baula amb Benet i Jornet, gràcies a factors com el Centre Dramàtic Nacional”, assegura l’autor, que també ha vist estrenar un centenar de versions de Després de la pluja. I en l’àmbit internacional, Belbel destaca que el 92 també va ser un moment de projecció internacional per al teatre.
Grècia, la nova Neopàtria teatral
Nou obres aquesta temporada
Durant aquesta temporada 2024-2025, als teatres de Grècia s’hi programen ni més ni menys que nou textos teatrals catalans. Aquesta àmplia representació de dramatúrgia catalana està formada per Rita, de Marta Buchaca; El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, de Josep M. Miró; Fuita, de Jordi Galceran: Dues dones que ballen, de Josep M. Bernet i Jornet; Tocar mare, de Marta Barceló; Lapònia, de Cristina Clemente i Marc Angelet; Plou a Barcelona, de Pau Miró; New order, de Sergi Pompermayer, i L’oreneta, de Guillem Clua.
Més enllà de la col·laboració entre l’agència grega The Artbassador i la catalana Marta Fluvià Agency, i de la línia de subvencions de l’Institut Ramon Llull a la traducció, aquesta profusió hel·lènica té un nom propi: Maria Chatziemmanouil, que no només és la traductora de la majoria d’aquests textos, sinó que també és la impulsora de la dramatúrgia catalana i espanyola a Grècia. Chatziemmanouil també és l’autora del llibre 100 obres del segle XXI d’Espanya, que aplega les traduccions.
En aquesta exportació de dramatúrgia catalana, els factors que hi intervenen són diversos i els camins per a la internacionalització són sorprenents. “És molt curiós com viatgen les obres”, assegura l’agent Marta Fluvià. “No hi ha ben bé una xarxa, depèn de factors com la traductora grega, Maria Chatziemmanouil, que és molt activa en aquest sentit”. També Galceran en destaca la traductora del búlgar, Neva Mítxeva, país que va arribar a estrenar alhora cinc obres seves.
“Hi ha llocs on, sorprenentment, l’autor és més admirat que els intèrprets”, declara Galceran, que deixa entreveure un sentiment que és comú a molts dels dramaturgs amb qui ha parlat La Vanguardia. Josep Maria Miró, un dels representants de la fornada següent, denuncia: “Em sembla indecent que els teatres públics catalans ni tan sols llegeixin els nostres textos quan els hi enviem”.
La Vanguardia els cita al Romea, però Cristina Clemente i Marta Barceló no hi poden assistir, perquè són a Madrid i Mallorca, respectivament. “Esmenta-hi les dificultats de la insularitat”, demana la dramaturga de Palma. Sí que hi compareixen, a més de Miró, Marta Buchaca, Guillem Clua i Joan Yago.
“Quan fan una obra meva fora, tinc una sensació d’irrealitat, i penso que com pot ser que els interessin uns temes que a mi em semblen molt d’aquí. I més encara si són llengües que no conec, com el croat o el noruec –apunta Buchaca, que ha estrenat recentment a Noruega amb Clua–. Penso que és fort que et facin més a fora que a Madrid. Tenim gent a Grècia, a Itàlia [on s’estrena una segona producció de Rita] i a altres països, que estan pendents del que fem. I veus les programacions d’aquí i t’adones que interessen més els anglesos que els d’aquí. Així que nosaltres seríem els anglesos d’altres països d’Europa”.
Sergi Belbel i Jordi Galceran, dos dramaturgs internacionals
“Quan t’estrenen fora, t’eixampla la mirada sobre tu mateix, perquè jo escric una obra, però no tinc la veritat sobre aquell material”, confessa Miró. “Sobre L’habitació blanca, com que a l’Argentina de Milei l’educació està en una situació tan fràgil, esdevé el tema. I al Brasil, on es va estrenar després d’una mort per bullying, aquest va ser el tema que se’n va destacar. Un text es resignifica segons qüestions culturals, d’actualitat...”.
“Pel que fa a la resignificació
–continua Clua–, la gent riu o no riu d’una manera molt diferent de com ho fan aquí. Amb aquestes experiències he après a deixar anar el control de les meves obres. Com que jo ja l’he vista estrenada d’una manera, segons el meu context cultural, em dono per satisfet. La resta és una propina, que pot ser molt positiva i, de vegades, també he vist grans desgràcies, però ja no em preocupa”.
Clua també remarca que L’oreneta es va estrenar abans a Londres i Atenes que a Madrid, i a Barcelona, en la versió original, hi va arribar cinc anys després. “Això passa perquè fora estan pendents del que fem, i aquí no ens passa”. I Miró, amb set obres en sis anys a l’Uruguai, explica que, tot i que hi ha hagut textos que li han estrenat abans fora, quan li van proposar de fer l’estrena absoluta d’ El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, es va estimar més que fos aquí: “És el meu paisatge i em va semblar que havia de ser a casa. Ara, però, ja la han fet en més llocs”.
Tot i no saber la llengua en què es representa, els autors tenen la sensació d’entendre l’obra quan la veuen
Pel que fa a l’interès local per l’autoria catalana, Clua hi percep un canvi: “Els últims 15 o 20 anys, el teatre català ja dona diners, i per això els privats s’hi interessen més”. Però Buchaca considera que “hi ha un desinterès dels directors d’aquí per les obres catalanes”, però puntualitza que tots tres són “uns privilegiats”: “Sabem que estrenarem”.
A Yago, acostumat a treballar amb La Calòrica, li va sorprendre quan Ricard Soler, un director català que viu i treballa molt a Montreal, li demanés Fairfly per fer-la. “Com que és una comèdia que parla d’una problemàtica i dibuixa un context molt internacional, me l’han demanada de més llocs. Al Quebec no hi vaig poder anar, perquè era pandèmia, però a Turquia sí, i em deien que semblava que l’hagués escrita pensant en el seu país”.
“Alguns companys amb més experiència em diuen que, quan es canvien les obres de context, afloren nous sentits –manifesta Yago–. I al revés: a Romania, per exemple, no coneixien molts dels referents de You say tomato, com Fred Astaire i Ginger Rogers, perquè són occidentals”. Però el que va resultar més xocant al dramaturg va ser veure a París l’estrena absoluta de les Entrevistes breus amb dones excepcionals : “Quan després la van fer al TNC, em va semblar estrany, perquè per mi l’original era la producció francesa”.
I conclou: “Quan veus una obra teva en una llengua que no entens, identifiques els personatges de seguida i saps per on estan passant a cada moment. Tot i que, evidentment, no ets capaç d’entendre una sola paraula, tens la sensació estranyíssima d’estar entenent una llengua que no coneixes”.
Marta Barceló triomfa arreu amb Tocar mare, una obra de la qual a Grècia han fet tres produccions. “És molt curiós perquè, sense saber grec, ho entenia. Després m’han representat en altres països, com Romania, però ja no és mai com la primera vegada. Moldàvia i Xipre són dels llocs més curiosos on m’han representat. I ara em tradueixen al finès!”.
“Em sembla indecent que els teatres públics catalans ni tan sols llegeixin les nostres obres”, denuncia Miró
Clàudia Cedó ha estrenat Una gossa en un descampat a l’Argentina i Polònia. “I ara volen moure la versió teatral que va fer del llibre d’Irene Solà Canto jo i la muntanya balla ”, explica l’agent Marta Fluvià. També Ramon Madaula veurà versions seves d’ El tigre a la Xina i Itàlia. Pau Miró ha dut Els jugadors a quatre països de Llatinoamèrica o Búfals a França, Itàlia i Portugal, entre d’altres.
Cristina Clemente i Marc Angelet han vist la comèdia Lapònia traduïda a sis idiomes, entre els quals el txec i el croat, amb representacions també a Llatinoamèrica, i fins i tot a Miami. Finalment hi ha el fenomen Esteve Soler, autor de la Trilogia de la indignació i la Trilogia de la revolució. Amb traduccions a 18 idiomes i un centenar d’estrenes en teatres de tot el món, és un desconegut per a una bona part dels seus compatriotes.
“En alguna ocasió hem trobat algun plagi –revela Fluvià–. El més curiós va ser una obra que es deia Big capital. Era El crèdit, de Galceran, en versió femenina. Va passar a la República Dominicana i en vam poder aturar les funcions. Ara, la productora d’aquest plagi és la directora d’un teatre important i té vetada pràcticament tota la dramatúrgia catalana i part de l’espanyola”.
Lee también
