La nit de Reis
Diuen que la nit màgica de l’any és la de Sant Joan, la del solstici d’estiu, on sembla que tot és possible, però per a mi, i estic segura que per a molts de vostès, estimats lectores i lectors, és la d’avui, la nit de Reis. La nit més enyorada de la infantesa, quan les joguines les portaven només els Mags d’Orient i no el Pare Noel, llavors per molts de nosaltres un personatge inexistent, introduït per la cultura anglosaxona vinguda dels Estats Units i afavorida per l’invasor consumisme babau.
Els Reis venien de lluny. A Palma desembarcaven d’un llaüt ben condicionat al moll dels pescadors. Mar endins, en un vaixell enorme havien deixat les tones de joguines que els patges després anirien a cercar per repartir. Sembla que una vegada arribaren en un jet privat, però aquesta adequació als temps moderns no va prosperar.
Nosaltres cada any els anàvem a rebre. Alguna vegada, al passeig Marítim, però quasi sempre esperàvem que passessin més a prop de casa. Tant els meus germans com jo estàvem nerviosos. Badàvem uns ulls de pam i els fixàvem en els rostres dels Mags d’Orient per reclamar-los que ens miressin. No sempre ho aconseguíem. Els Reis tenien molts d’infants que també desitjaven ésser mirats i no podien fer cas a tots, ens deia la mare per conformar-nos.
El rei negre era el meu predilecte i procurava adreçar-me a ell. A Palma era el més sol·licitat, suposo que per exòtic. En la Mallorca dels cinquanta i seixanta només hi havia un negre empadronat i era l’únic representant de la seva raça que havíem vist. Va arribar a l’illa des de Guinea i l’amo d’ una botiga de teixits l’encobeí. Començà de mosso i acabà d’encarregat. Però ell no servia per fer de Baltasar perquè tothom l’hauria reconegut.
Si teníem la sort que l’esquadra americana hagués fondejat a la badia, no calia passar pena. Ben segur que el cònsol dels Estats Units s’encarregaria de solucionar el problema. Sense cap mena de dubte entre els marines trobarien algun voluntari de color fosc que s’avingués a fer de rei. Però si l’atzar no proveïa aquesta casualitat, no hi havia més remei que embetumar la cara i les mans d’algun funcionari de l’Ajuntament que fes el favor al Consistori i de retruc a la població infantil. Però de les dificultats de trobar un rei negre adequat, aleshores els nens i nenes no sospitàvem res, crèduls com érem.
El món era just si tots els nens i nenes tenien joguets un pic l’any encara que fossin pobres
Mai no dormia la nit de Reis. Vetllava pendent dels sorolls del carrer. Alguna vegada fins i tot vaig sentir les petjades dels camells i l’eguinar dels cavalls baix, sota el balcó, darrere els vidres del qual deixàvem les sabates i algun avís si havíem fet un descuit d’última hora. Un any, després d’enviada la carta, vaig veure un cotxet per passejar nines que m’agradà d’allò més. Tan trista i penedida de no haver-lo posat a la llista em va veure mon pare que suggerí que escrigués una nota amb lletres ben grosses i l’enganxés als vidres del balcó per si un cas en el carregament de Ses Majestats hi hagués algun cotxet sobrer. I me’l deixaren i jo vaig contar a tothom com eren de generosos els Mags d’Orient.
La nit de Reis les persianes quedaven obertes perquè els patges poguessin passar. Per a ells, ma mare posava sobre una tauleta, d’aquelles que anomenaven de te, una palangana amb torrons i copes de xampany que al matí trobàvem buides. Algun cop, Melcior o Gaspar, però més sovint Baltasar, ja que era a ell a qui anaven especialment adreçades les nostres peticions, deixava una nota, agraint la gentilesa d’una mare tan simpàtica. Solia estar escrita en pergamí i, si duia la firma del rei negre, se coneixia tot d’una perquè emprava un tros de carbó en lloc de ploma, la qual cosa seria considerada avui políticament incorrecta, però què hi farem si a Baltasar li agradava firmar així.
El fet de saber que els Reis existien era més important que tot el que em poguessin dur. El món era just si tots els nens i nenes tenien joguets un pic l’any encara que fossin pobres. Els Reis garantien la possibilitat del miracle.
La primera gran desil·lusió de la meva vida fou deixar de creure en els Reis.