Les guerres culturals que vivim –la pugna per veure quin relat de la realitat o quina cosmovisió s’imposa– no es fan, com les batalles d’altres temps, en turons escarpats, grans planures o ports boirosos. Les trinxeres es caven al ciberespai, on, sota l’aparença de neutralitat, batega una poderosa estructura amb finalitats polítiques o comercials.
Són tres els grans models que marquen el terreny. Un, el dels Estats Units, basat en un mercat desregulat –les empreses estableixen els seus propis límits– i la llibertat d’expressió com a bé suprem. El segon és el xinès, on l’Estat ho controla tot, i la tecnologia permet tant reprimir el dissident com combatre la delinqüència. I el tercer és el de la Unió Europea, centrat en els drets individuals i la privacitat i que ha desenvolupat un aparell legislatiu imponent davant abusos de les corporacions.
Les dues grans potències són antagòniques. Els EUA creuen que una internet desregulada (lliure, amb poca moderació de continguts) muscula la democràcia, i la Xina pensa que l’harmonia social i la submissió a les directrius del Partit Comunista són el camí recte. La professora Anu Bradford, autora d’Imperios digitales (Shackleton), ha indicat les complexitats i creuaments dels tres models essencials (el president electe Trump, per exemple, presenta rampells del model xinès). Per a les empreses que volen ser globals, resulta un maldecap, ja que és impossible respectar alhora la legislació dels EUA, la xinesa i l’europea: l’americana Google no podia defensar la llibertat d’expressió i mantenir el seu motor de cerca a la Xina. I a la xinesa DiDi no li és possible cotitzar a la Borsa de Nova York revelant només les dades que Pequín li permet revelar.
Aquests models no sempre estan avalats pels ciutadans dels seus països. Que l’hi diguin al novaiorquès Matthew Herrick, que va veure com el seu exnòvio utilitzava la plataforma de cites Grindr per, amb un perfil fals seu, enviar-li a casa, al llarg de deu mesos, 1.400 homes àvids de sexe (de vegades, va arribar a 23 al dia) i com els tribunals donaven la raó a la plataforma, que es va negar a esborrar el contingut i expulsar-ne l’assetjador, en considerar-la no responsable del que hi publiquen d’altres.
A Europa la caricaturitzen com a productora de legislació inútil (vegeu els acudits sobre els taps d’ampolles d’aigua), però, en els temes realment importants, com el medi ambient, el desenvolupament econòmic i l’equitat, o la defensa de la competència i la privacitat, la seva tasca és mereixedora d’aplaudiments. Si un dia faltessin les seves directives, no ens faria cap gràcia. I tornaríem a pagar roaming.
Lee también
