Un 2025 esperançat

Un quart de segle, ja, del XXI! El segle que a nosaltres ens va portar l’euro ja és un jove refet que s’endinsa en la maduresa. Tenim motius d’optimisme per encarar l’any 25? No. Pitjor encara: a mesura que el segle avanci els problemes del present tendiran a exasperar-se. Sabem que les guerres actuals podrien ser l’aperitiu d’una altra gran guerra mundial. Sabem que la crisi climàtica normalitzarà tragèdies com la valenciana –ho repeteixen, alarmadíssims, els experts–. Sabem que el replegament nacionalista de tots els estats trobarà en la segona presidència de Trump un marc sistèmic. El segon Trump pot marcar època. Tendiran a exasperar-se a tot arreu els fenòmens que expliquen el retorn d’aquest president tan poc convencional: migra­cions, identitats ferides, empobriment de les classes mitjanes, guerres culturals. Etcètera. No cal allargar-se en la descripció dels mals.

Com hem d’encarar el futur? Cridant, histèrics, davant l’apocalipsi que s’acosta? Arrapats a l’estoïcisme elemental, que recomana deixar de preocupar-se d’allò que no depèn de nosaltres? ¿Fent servir els presagis pessimistes com una justificació encara més radical de l’egoisme, això és, com una incitació a consumir més, a contaminar més, a exasperar més els plets polítics, a tensar més la vida so­cial, i tot per calmar la set d’afirmació personal, és a dir, per complaure una visió superficial i tòpica del carpe diem?

Aquests són els tres corrents més habituals a Occident des de la crisi del 2008: apocalíptics, indiferents i cínics. D’una banda, la desesperació dels esclaus de la por. De l’altra, la indiferència, la passivitat. El cinisme és la resposta més descarada o, si es vol, menys hipòcrita: proclama sense rubor que, si venen mal dades, cal aprofitar el temps que ens quedi per cremar-ho tot; i els que vinguin al darrere que es fotin. Aquestes tres maneres d’encarar el futur són filles del pessimisme actual, que no és sinó l’altra cara de l’optimisme beneitó de finals del XX i principis del XXI, quan la caiguda del comunisme i la revolució liberal havien estès a tot Occident l’hedonisme com a únic horitzó moral, això és: els plaers i les satisfac­cions individuals com a única meta.

Ara bé, si les respostes morals a la por del futur són tres, la resposta política que més clarament ha cristal·litzat és la dels reaccionaris, que ara anomenem trumpistes: nostàlgics dels temps segurs i clars d’un passat idealitzat. Queda espai per alguna cosa més? Hi ha restes d’optimisme tecnològic, però molt avariat, ja que la IA fa més por que goig. Però sobretot queda un espai indefinit, potencialment enèrgic i transformador: l’espai de l’esperança, on podrien trobar-se els hereus del marxisme humanista, del cristianisme integrador i del liberalisme crític.

L’esperança o transforma o no és esperança. L’optimisme pot ser fàcilment vençut per la pèssima realitat. En canvi, l’esperança transforma els que en tenen, sigui quina sigui la realitat a què s’enfronten. Mentre la creença en el progrés s’aferra a un futur hipotètic, l’esperança cristiana –sostenia Joseph Ratzinger– ja actua en el present “com una confiança activa que la nostra vida no acaba en el buit”. El liberal Václav Havel insistia en plena dictadura estalinista que, fins i tot quan sembla que no hi ha res a fer, tenir una actitud esperançada i combativa té sentit perquè genera una dinàmica que un dia o altre germinarà.

L’important –deia el marxista Ernst Bloch– és aprendre a esperar. Esperar no té res a veure amb l’optimisme. Ho estem veient: l’optimisme és intemperant, s’exaspera de seguida i es transforma en pessimisme si el futur de color rosa no arriba de seguida. Conscient de les dificultats del present, sobreposant-se a la por del futur, qui espera no és passiu ni es deixa dominar pel pessimisme. L’esperançat amplia els seus horitzons i els d’aquells que l’envolten. Empeny a guanyar activament el que està per venir. Ajuda a resistir la temptació de la melancolia i la nostàlgia. Calma la irritació, combat la desesperació, qüestiona la rendició hedonista, refrena les tempta­cions suïcides. Enmig de la foscor del present, l’esperançat –insisteix Bloch– combat activament per un futur digne perquè, lúcid però no desesperat, sap que no hi ha “cap paradís sense ombres a l’entrada­”.