L’any 1848 va ser molt mogut a tot Europa. Marx i Engels van publicar el manifest comunista. Una revolta siciliana va desembocar en una fugaç independència i, tot seguit, a molts altres punts d’Europa -París, Roma, Berlín- hi va haver revoltes populars, nacionalistes o liberals contra l’antic règim. També l’imperi austrohongarès trontollava. A Viena hi havia revoltes; i també a Venècia i a Milà. Aprofitant l’oportunitat, l’exèrcit sardopiamontès va aconseguir fer recular les tropes austríaques del general Radetzky amb la intención d’unir el nord d’Itàlia al regne dels Savoia i expulsar els austríacs de terra italiana. Però Radetzky, general austríac d’origen txec, que ja havia infringit derrotes importants a les tropes napoleòniques, va resistir a Verona amb el seu petit exèrcit i més tard, havent rebut reforços, va recuperar el nord d’Itàlia per a l’imperi.
En record de les seves victòries a Custoza i Novara, Johann Strauss va composar un vals que porta el nom del general. És el vals que tanca el famós concert de la Filarmònica vienesa del matí de Cap d’Any a la daurada sala del Musikverein de Viena. Aquest any el dirigirà per vuitena vegada Riccardo Muti. Home seriós i estudiat, professional impecable, el director napolità s’esforçarà a simular un rictus graciós per animar el públic a marcar picant de mans el ritme de la Marxa Radetzky.
La cultura europea torna a arrapar-se a un passat que el present converteix en cendra
Aquesta marxa també dona nom a una gran novel·la de Joseph Roth, autor de vida paral·lela a la de Stefan Zweig, bé que molt menys exitosa. Amb una estranya i fascinant barreja d’ironia i enyorança (conceptes que serien contradictoris en qualsevol altre autor, llevat potser del nostre Josep Carner), Roth utilitza el pretext de la peça musical de Strauss per descriure una època de glòries i fanfàrries, de duels d’honor, de pomposes desfilades i processons, de medalles al valor que ja no son sinó un simulacre, és a dir, una representació alhora buida i encisadora, d’un món que ha perdut l’ànima però que conserva, fossilitzada, la carcassa que caurà de cop, convertida en pols, el dia que a Sarajevo un nacionalista serbi dispari contra l’hereu de la corona.
Solferino, 1859. La novel·la comença amb un gest heroic en el context d’una dolorosa derrota de l’imperi. En aquesta batalla, el sergent Trotta salva de la mort l’emperador Franz Joseph, que li concedeix una baronia. L’ascens de l’humil Trotta coincideix amb un greu senyal d’una imminent caiguda d’Àustria. Malgrat el benefici personal que obté de l’emperador, ben aviat l’“heroi de Solferino” dubtarà d’un imperi que propaga a les escoles una rara versió de batalla que ell mateix ha protagonitzat. Tot i això, assumirà el seu nou estatus amb una fe cega en la figura de l’emperador.
La segona generació dels Trotta, protagonitzada per Franz, cap provincial a Moràvia, és expressió de la burocràcia obedient i rutinària. Ara bé, aquest conspicu funcionari serà també l’entristit espectador d’un món que agonitza, ja que el seu fill Carl Joseph, el jove oficial que encarna la tercera generació familiar, és un noi sensible, enamoradís i reticent, atrapat per l’alcohol i el joc, que ha escollit un obscur destí militar a la frontera amb Rússia, mogut per un romàntic sentit de la lleialtat a un company mort en duel. Aquest jove tinent fatalista és la personificació de la decadència imperial. Ell i els altres oficials, immòbils i avorrits a la seva caserna de frontera, defensen l’imperi d’una manera indolent, amarats d’alcohol, àvids de festa, encadenats al joc, símbols d’una posta de sol inevitable. Són la generació desanimada: s’han de fer càrrec d’un imperi la grandesa del qual ja és només pura il·lusió. Amb l’atemptat a Sarajevo contra l’hereu al tron, l’aparent harmonia de tantes llengües i cultures sota el paternal imperi austrohongarès, s’incendiarà com un bosc sec.
La inexorable decadència del món que relata Roth fa pensar en la nostra època. Els ensucrats ballets de la versió televisada del concert vienès de cap d’any, així com els valsos almivarats i les bromes innocents de la Filharmònica, converteixen aquest famós esdeveniment cultural en una càndida exhibició de buidor. Com l’agònic l’imperi austrohongarès, la cultura europea s’arrapa a l’or d’un passat, que l’àcid del present ha convertit en cendra.
Lee también
