Per regla general la jornada laboral a Espanya és de 37,5 hores setmanals en el sector públic i de 40 en el privat (tot en mitjana anual). S’està discutint estendre per llei les 37,5 hores al sector privat, mantenint els sous. El debat és intens i està posant en qüestió l’estabilitat del Govern espanyol. Tres aspectes a destacar:
1) La proposta estableix que una jornada laboral a ple temps significa treballar 37,5 hores a la setmana. Sobre la jornada laboral hi ha dues escoles de pensament. La liberal ho veu com quelcom que s’ha de deixar a la llibertat contractual d’empresaris i treballadors. La protectora ho posa en el context de la responsabilitat pública d’evitar situacions d’explotació i de facilitar grans acords socials. Aquesta té la història al seu costat. Recordem com a Catalunya, amb la vaga de La Canadenca el 1919, va triomfar per a tot Espanya la jornada de vuit hores. Ara bé, el món ha canviat molt i no és evident que avui un instrument tan poc afinat com un topall uniforme d’hores per any sigui la millor manera de protegir de l’abús. Per exemple: hi poden haver treballadors que prefereixin treballar per sobre de la norma un any per poder-ho fer per sota l’any següent. És raonable no obstaculitzar-ho amb normes massa rígides.
2) La proposta augmenta de cop el salari real per hora un 6,6% en el sector privat (si un conveni no ha establert ja una jornada més curta). La lògica econòmica diu que les empreses contractaran menys ja que, a igual ocupació, no és creïble que la productivitat augmenti automàticament en la mateixa proporció. Si en algun racó de l’economia això passés, les conseqüències per als treballadors serien imprevisibles. Si un botiguer veu que tancant mitja hora abans ingressa el mateix potser conclourà que pot tancar una hora abans, o tancar del tot i treballar en línia.
3) S’estableix per llei. Per al salari mínim s’entén que calgui fer-ho així. Però el gruix de la resta de salaris es determina per negociació col·lectiva. És un principi que es trenca en aquest cas ja que s’introdueix –podríem dir que per la porta del darrere– un augment automàtic que arriba al 6,6%. Incorporar normes laborals en el sector públic per després arrossegar el privat és una mala pràctica. No té justificació: el sector públic no està subjecte al mercat –local i mundial– de la mateixa manera que el privat. No ha d’estranyar que les patronals s’hi rebel·lin.
L’interès primordial dels ciutadans d’un país és que la productivitat de la seva economia creixi de manera continuada i que això es tradueixi en creixement també continuat del salari per hora treballada.
Incorporar normes laborals en el sector públic per després arrossegar el privat és una mala pràctica
És ben sabut que el problema fonamental de l’economia espanyola és l’estancament de la productivitat. Reduir la jornada laboral tindrà un efecte bàsicament neutre sobre la productivitat per hora treballada, encara que sobre la productivitat per treballador podria ser negatiu. En aquestes condicions la millora del salari real per llei pot no ser sostenible: una dinàmica de tensions i conflictivitat farà que la negociació col·lectiva s’endureixi i que els salaris s’actualitzin per sota de la inflació, fins que la millora es reabsorbeixi. Si l’expectativa és d’estancament, potser hauríem de preguntar als treballadors si prefereixen implantar ara les 37,5 hores –i acceptar en anys successius augments de salaris per sota de la inflació, fins a erosionar el guany del 6,6% per hora–, o bé no modificar la jornada i mantenir l’actualització de preus per la inflació. La segona opció és neutral respecte al salari per hora, el salari per treballador i l’ocupació. La primera, en canvi, pot acabar portant al mateix salari real per hora, però molts treballadors passaran al règim de 37,5 hores i ingressaran menys.
En canvi, si aconseguim l’objectiu fonamental –que la productivitat espanyola augmenti al ritme de l’europea–, ens podrem permetre, per la via del diàleg social i la negociació col·lectiva, un repartiment dels guanys que sigui equitatiu entre el capital i el treball, i també que sigui el treballador que decideixi quant de la seva part es tradueix en increment d’ingressos i quant en reducció d’hores treballades.
És, penso, el camí més prudent.
Lee también
