Ni veig sèries ni soc a les xarxes

Un dia d’aquests, despenjaré de la paret una rajola a l’entrada de casa que diu “Aquí hi viu un seguidor del Madrid” –hi apareix un senyor amb bigotet i bombí, molt flamenc, en una mà l’escut del Reial i a l’altra una Copa d’Europa– per subs­ti­tuir-lo per un cartell que pro­clami: “Aquí hi viu un que ni veu sèries ni és a les xarxes”.

(Això de retirar la rajola vintage té una explicació. L’altre dia, un operari es va emocionar i gairebé es fon amb mi en una abraçada: “He nascut aquí i també soc del Madrid des de petit”. No vaig tenir el coratge de dir-li que era conya i per poc no li parlo bé de Vinícius Júnior).

Per mandra, desconfio de la modernitat a granel i soc d’anar veient, en tots els sentits, de manera que espero a valorar els efectes del progrés abans d’abraçar-lo, i així estem, sense perfil a X ni micro­ones ni fregidora d’aire.

Les xarxes van desembarcar en les nostres vides i tot eren avantatges sense contrapartides. Entrar en la intimitat de la gent! Sense adonar-nos que havíem de vendre la nostra. Difondre tots els articles que perpetres i guanyar amics! Això... I a sobre de franc, perquè ningú no desemborsi res a l’empresa que em paga religiosament per escriure. T’assabentes de tot al moment! Sí: un solter de First dates ha dit grassoneta a la seva cita, els Reis li deixen una samarreta de Dani Olmo i mireu la reacció del nen, i avantatges per l’estil, com ara insults anònims.

I ja no diguem les boles i les manipulacions que creen les xarxes, cavall de Troia de les democràcies.

Sense haver vist encara El tercer home per trentena vegada, no he trobat mai el temps per enganxar-me a una sèrie, d’aquestes que duren lustres i tenen –això diuen– uns guionistes sensacionals.

Les sèries sempre m’han semblat un analgèsic per a les tardes de diumenge de les parelles sense fills o amb el niu buit. Fan casat, vaja. Permeten, això sí, donar conversa als desconeguts, però tenen alguna cosa de temps mort, allò que demanen els entrenadors de bàsquet mentre tu el que vols és el desenllaç del partit.

Arribats a certs ports, a l’últim que aspires és als temps morts. O a les modernitats de tant el quilo.