O venuts o ‘cool’

Stay Homas, el trio que ens va captivar durant el confinament des de la terrassa del seu pis de l’Eixample, s’acomiada del públic la setmana que ve. Malgrat la visibilitat extraordinària que van aconseguir i que han sabut mantenir, han optat per un adeu indefinit. El fenomen de l’èxit massiu és un beuratge tòxic al qual, inexplicablement, molts aspiren. A mi només em sembla explicable en els narcisistes forassenyats i en els joves. Per això els Stay Homas, que són molt joves, mostren amb aquest comiat una maduresa poc comuna­.

Un documental molt recomanable que podem veure a Filmin (La banda que no hauria d’existir) ens descobreix les claus del seu meteòric ascens viral a la vegada que ens revela les del comiat. Fins i tot en la lògica trempera dels inicis, alguna cosa els feia diferents. Potser l’educació rebuda. Al documental crida l’atenció com la mare d’un d’ells, lluny de mostrar la bavosa satisfacció tan pròpia de la condició de mare, expressa algunes reserves. Només això ja em va semblar un indici que potser eren nois educats en un entorn capaç de reflexió, tota una raresa en un món poc inclinat a buscar el sentit dels nostres actes, tret que es mesurin en diners.

La decisió de parar és fruit d’aquesta reflexió. Se’n van perquè no es volen repetir, perquè no es volen trair, perquè van arribar molt lluny, perquè van fitxar per Sony i van pirar de Sony, perquè van saber detectar les pressions que no casaven amb el seu estil... Se’n van perquè el públic es va enamorar d’uns ­paios que tocaven amb utensilis de cuina i un cubell de la brossa davant d’un cendrer ple de burilles i quan van voler evolucionar el públic els va penalitzar perquè el públic és un monstre capritxós i preferia veure’ls amb el cubell i amb les burilles. Se’n van, calculo, per descansar de la incòmoda paradoxa entre venuts i cool. Ets cool si et segueix una minoria selecta (més prestigi i menys pasta). Ets un venut si surts als grans mitjans i et fitxen els grans segells (més pasta i menys prestigi).

El documental il·lustra aquesta contradicció amb què tot creador ha de bregar. El seu comiat precoç, romànticament suïcida, conté la bellesa de l’efímer. I encara que tornessin d’aquí a un temps, sempre els honrarà aquest gest amb què un dia van saber triar la llibertat.