L’antiimperi

Els portuguesos hem esborrat la paraula imperi de la nostra vida present. L’hem guixat a consciència, amb moltes ratlles, com la canalla quan dibuixa, perquè està molt present, massa present, en el nostre passat. Vam ser la primera formulació imperial de l’Europa del Renaixement: mentre els humanistes es meravellaven amb els imperis grec i romà del passat, nosaltres ens llançàvem, a partir del 1415, l’any en què vam conquerir Ceuta, a la construcció d’un imperialisme modern, i això amb base en una plataforma demogràfica de tan sols un milió d’habitants. El nostre poeta més gran, Luís­ de Camões, nascut fa 500 anys, ho va explicar molt bé en la introducció de la seva obra cabdal, l’epopeia Os Lusíadas: “Cessin del savi grec [Ulisses] i del troià [Enees] les grans navegacions que van fer, calli’s d’ Alexandre i de Trajà la fama de les victòries que van tenir, perquè jo canto el pit il·lustre lusità, a qui Neptú i Mart van obeir: cessi tot el que la musa antiga canta, perquè un valor més alt s’enlaira”.

Aquest valor més alt que s’alçava era l’imperi portuguès, però també, implícitament, tots els altres impe­rialismes europeus que van venir a continuació: l’espanyol, l’holandès, el francès, el britànic, el belga... Vam ser, doncs, els primers, i vam ser també l’última nació d’Europa que va abandonar la seva vocació imperial: no va ser fins al 1975, després de la revolució democràtica del 1974, que les nostres grans colònies africanes van obtenir la independència. De manera que, d’imperis, els portuguesos en sabem una mica. I el que sabem ens fa mirar amb profunda malenconia i neguit aquest nou imperialisme que es dissenya ara a partir dels Estats Units. Els imperis donen coses, per descomptat: va ser en gran part gràcies a la nostra força colonial que vam aguantar la pressió d’un veí poderós, com és Espanya. Però també comporten un enorme, terrible patiment. Quan, el 1934, en el poemari Missatge, Pessoa fa balanç de la nostra aventura imperial, escriu el següent: “Va pagar la pena? Tot paga la pena si l’ànima no és petita”. Resposta sibil·lina, com sol passar amb aquest poeta. Però hi ha altres versos d’aquesta obra que són més explícits: “Es va complir el mar i l’imperi es va desfer. Senyor, falta que es compleixi Portugal!”. Per Pessoa, el nostre rostre imperial no era la nostra millor cara, ni tan sols la més autèntica.

Molts països de la Unió Europea han deixat enrere imperis, com li ha passat a Portugal. Són aquells països amb la pell canviada que l’han construït. En aquest sentit, encara que té forts mecanismes interns de poder, la Unió Europea és un antiimperi: un acte de contrició col·lectiu. No disposa de gaires legions. No conquereix militarment. No envaeix els que se n’han volgut anar, com el Regne Unit. Tot es negocia, tot es vota, encara que, esclar, uns poden parlar més alt que d’altres. La Unió Europea és el fruit d’una gran saviesa, nascuda d’un immens patiment his­tòric plasmat sobretot en les dues últi- mes guerres mundials, quan sentim en la nostra pròpia pell continental el dolor que els imperis provoquen. Durant dècades i com a resultat d’aquest projecte de pau i progrés, els europeus vam conèixer una felicitat que encara és l’enveja de mig món. Amb tots els seus defectes i fra­gilitats, com a projecte de futur per a la humanitat el nostre és el millor.

Els confesso que no em pensava que els Estats Units es lliurarien en braços de Donald Trump. Aquest home és un hipnotitzador: amb la seva mirada dura de futur presidiari, ens indueix a estar sempre parlant d’ell. I, a poc a poc, ens convenç del seu poder quan, en realitat, governa un país partit pel mig, on molta gent l’hi té jurada. Les relacions amb alguns tradicionals i importants aliats dels Estats Units s’estan transformant en un pantà. La presidència de Trump serà com un programa de televisió, sempre amb nous episodis. En l’altre mandat, el xou es va acabar quan Trump va topar de morros amb la realitat del coronavirus. Ara no sabem com acabarà tot plegat. Però som molts els ciutadans d’Europa que esperem una veu política que digui clarament que no ens sotmetrem a aquesta nova lògica imperial­.

Lee también

La conspiració de la felicitat

Gabriel Magalhães

Fa ja bastants anys que els nostres líders europeus són, en general, més petits que la grandesa del projecte d’Europa que, entre tots, estem duent­ a terme. I, per descomptat, hi ha seguidors de Donald Trump al nostre continent. Aquest és un temps en què cal tenir les idees clares: la política occidental s’està acostant a la pura i dura criminalitat, i tots serem jutjats en el futur per l’actitud que tinguem. Si el planeta s’enfonsa ecològicament, la responsabilitat la tindrà en gran manera el poble dels Estats Units, tal com l’Holocaust nazi pesa encara sobre les espatlles dels alemanys. Jo soc, ara més que mai, ciutadà d’una unió de nacions que viuen en llibertat i que, sense esclafar-se mútuament, intenten progressar amb harmonia. Davant els Estats Units de Trump, Europa em sembla cada dia més bonica. Després dels nostres imperis passats, grandiosos i criminals, els ciutadans d’Europa estem intentant donar al món una altra cosa: pau, diàleg, desenvolupament. Si es confirma la dimensió més fosca del mandat de Trump, necessitarem polítics eu­ropeus que diguin, alt i clar, que el nostre camí no és el dels Estats Units.