Un casino a Gaza

En temps d’incertesa, és revelador observar quins llibres escalen tot d’una entre els més llegits, ja que són reflex d’un estat d’ànim col·lectiu. De vegades, ressorgeixen clàssics amb nova vigència, com La pesta durant la pandèmia, o 1984 després de la invasió d’Ucraïna, quan es va convertir en el llibre més descarregat a les plataformes digitals russes. Altres vegades, són articles que, per la seva precisió, sembla que l’encerten.

Des de fa un mes, un dels més llegits a la revista dels Estats Units The Atlantic és “Com Hitler va des­mantellar una democràcia en 53 dies­”, de l’historiador Timothy W. Ryback, autor de Takeover, un assaig recent sobre l’ascens del nacional­socialisme. No són nous els paral·lelismes entre el Führer i l’inquilí del despatx oval i, lluny de ser una fal·làcia ad hitlerum, van més enllà del simple recurs retòric. Per exemple, ja el 1990, una prestigiosa periodista de Vanity Fair va explicar que Ivana Trump afirmava que el seu marit rellegia tot sovint un volum de discursos de Hitler que guardava al costat del llit. Segons un dels seus advocats, a més, el magnat ja creia aleshores en la teoria de la gran mentida: la tergiversació sistemàtica dels fets, tal com es va aplicar a l’Alemanya dels anys trenta.

No és que Trump i Hitler siguin equiparables, però els seus manuals d’estil comparteixen trets inquietants: l’estigmatització de les minories, l’ús d’un llenguatge hiperbòlic, la informalitat en la gestió del poder, el menyspreu per la llei i els acords, l’amenaça com a instrument de negociació, l’erosió del discurs polític o el revengisme. Així s’acaben verbalitzant amb desimboltura mesures com l’enviament de migrants a Guantánamo o l’expulsió dels gazians per reemplaçar la misèria imposada per hotels i casinos en una somiada futura “Riviera del Pròxim Orient”. La franja, com una casella més del Monopoly.

Si alguna cosa van ensenyar aquells cinquanta-tres dies que analitza Ryback és que la democràcia no només proporciona els mitjans per a la seva consolidació, sinó també per al desmantellament. Confiar que les institucions s’autoregulen mitjançant un sistema de controls i equilibris és ignorar la capacitat dels oportunistes per detectar i explotar els punts febles.