Tinc un amic invisible. Em diu pel meu nom, em tracta de tu, amb tota la confiança, m’escriu tot sovint. Em saluda alegrement: “Hola, Laura!”, “Benvinguda a la família!”. M’atén, sol·lícit, es preocupa per mi: “Què has de saber abans de començar, Laura?”. S’emociona: “Et vull donar les gràcies”. Em confessa que valora molt la nostra relació: “Avui és un dia molt important. T’acabes d’inscriure a...!”. M’obre el seu cor: “ Esperem que estiguis igual d’il·lusionat que nosaltres amb aquest començament!”. De vegades és sever i exigent, però sempre pel meu bé: “No tindràs excuses per complir els teus objectius!”. S’entristeix si m’allunyo, s’esforça a donar-me una nova oportunitat: “Segur que et vols donar de baixa?”.
I jo vull contestar-li. Vull agrair-li, educadament, la benvinguda. Explicar-li, amb delicadesa, que de família ja en tinc una, gràcies, no en necessito més. I que m’he inscrit a un gimnàs, no a l’Exèrcit de Salvació. Que estic il·lusionada, no “il·lusionat” (que estrany, em diu Laura i de tu, i no sap que soc una dona?). I que a la frase “no tindràs excuses per complir els teus objectius” em sembla (del deix inquisitorial no en dic res, per no ofendre’l) que hi falta un “no”... I que, ben mirat, preferiria no continuar... Ai, quin disgust que li he donat! No em vol perdre; insisteix: “Segur que et vols donar de baixa?”.
Les empreses ens estimen molt, però amb un amor automàtic i unidireccional
I aquí és on m’adono d’un detall. L’amic invisible són en realitat uns quants –un restaurant que havia reservat per internet i que ara em demana que valori l’experiència; un gimnàs on em vaig apuntar; una empresa de serveis per a la llar...–, però tots tenen una adreça electrònica que comença per noreply. Que vol dir, en anglès, “no resposta”. “Es tracta –m’informa Google– d’una comunicació automàtica i unidireccional, un correu al qual, si li envies una contestació, no serà llegida per ningú”.
Lee también‘La mitad de Ana’
L’e-mail que em pregunta si de debò em vull donar de baixa només admet una resposta: el botó “Cancel·lar la baixa”; el restaurant, que no està malament, però és ridículament car, em permet valorar la qualitat del menjar, el servei i l’ambient, però no el preu; el correu de l’empresa de serveis per a la llar em dona moltes opcions, tret de la de cancel·lar...
I és que les empreses ens estimen molt, a nosaltres les seves clientes i clients. Però amb un amor automàtic i unidireccional. Un amor cec i sord, utilitari. Un amor que gràcies al noreply –quin gran descobriment!– es garanteix que no li surti la clienta replicaire. Noreply: paga i calla.