Assistim a un fenomen interessant arran de la irrupció al planeta de Trump, que és el més semblant al possible impacte a la Terra de l’asteroide YR4 d’aquí uns anys. La gent està desconcertada amb les seves decisions en cascada, en les quals se salta les regles del joc quan li convé, com si la geopolítica fos un joc de taula i com si les lleis fossin vestits a mida. Però, com Ignacio Camacho reflexionava a la seva columna a l’Abc,
el cas és que molts trumpistes espanyols estan perplexos: els va encantar el discurs de Vance, però no entenen l’entreguisme als russos en el conflicte d’Ucraïna. Convertir l’agressor Putin en l’agredit és una infàmia, i tractar Zelenski com un dictador per resistir-se resulta una mesquinesa. Els trumpistes d’aquest país s’ho empassen tot, però no poden menjar-se tot el menú d’una mossegada perquè el més fàcil és que s’ofeguin. Uns disbarats tan grans impossibiliten la maniobra de Heimlich.
Trump recorda el reverend Orize, protagonista d’un conte de Roald Dahl titulat El vicari que parlava al revés. El sacerdot arriba a la parròquia del poble de Nibbleswickle amb la rara malaltia de parlar al revés. L’home invertia paraules i cor es transformava en roc, llop en poll o arròs en sorra. El vicari era un home que intentava fer les coses a la seva manera, però només creava conflictes per l’ús trastocat dels vocables, provocant embolics continus.
No és fàcil combregar amb el xèrif, perquè llegeix la realitat al revés com el vicari de Dahl
Per sort, el metge del poble li va receptar que caminés cap enrere, això sí, girant sovint el cap per no ensopegar i fins i tot posant-se un mirall retrovisor al front. Allò va ser oli en un llum: va arribar a caminar d’aquella manera amb facilitat, se li va tornar a entendre el que deia i fins i tot va ser estimat i respectat.
Lee tambiénHi ha algú a casa?
Ja entenc que Trump no aspira a ésser estimat ni respectat, sinó temut i odiat. Però quan alguns dels seus comencen a no entendre’l, és perquè llegeix la realitat al revés. Posar-se un retrovisor al cap no seria una mala idea, però la cabellera taronja difícilment li donaria una bona visió de l’entorn. La faula de Dahl és una al·legoria de com acceptar les diferències i superar les dificultats. I en cap de les dues qüestions el xèrif tampoc no té cap interès.