Com més enrevessada és una situació, més cal tenir les idees clares. En aquest temps històric en què tot llisca cap a horitzons de penombra i foscor, cal anar al gra. El discurs de J.D. Vance a Múnic va ser una vergonya. Escoltant-lo, vaig pensar que Vance s’hauria d’haver tallat la barba abans de l’acte, deixant sobre el llavi superior només un mostatxo tipus raspall de dents. I el que va dir, amb veu potent, de professor catedràtic que ensenya el que és la democràcia, no estava lluny dels udols polítics dels anys trenta.
Si aquest J.D. Vance arriba al càrrec més alt del seu país, cosa en principi impossible, atesa la immortalitat patent del seu senyor, potser podrem gaudir de l’espectacle complet, amb mostatxo, cridòria i manoteig. Després del gran invent xinès que ha estat el comunisme capitalista, amb drets d’autor per a Deng Xiaoping, els Estats Units estan inventant, simètricament, la democràcia feixista (si és que no estava ja inventada). I un recorda, amb gran tristesa, que el sistema polític d’aquesta nació el van crear uns senyors blancs molt il·lustrats que tenien, en molts casos, un bon lot d’esclaus a les seves mansions. Un recorda, així mateix, la matança dels pobles indígenes, glorificada a moltes pel·lícules de vaquers.
Als capitostos de Washington, sembla que els encanten Hitler o Stalin i es consolen amb Putin
Però han existit uns Estats Units bons, i aquest país se’ns mor: la nació de Poe, Hawthorne i Whitman, de Scott Fitzgerald, Faulkner i Steinbeck, de Gershwin, de Billie Holiday i del jazz, de Capra, Hopper i Pollock, de tantes i tantes coses admirables, se’ns transforma, a poc a poc, en un malson aspre, obscè. I no podem tancar els ulls, encara que potser alguna llàgrima en rellisqui per les galtes. Totes les nacions són un joc de llums i ombres, un garbuix de pecats i virtuts, però el que domina ara als Estats Units és el seu costat més fosc. I no ens ha de sorprendre que s’hagi arribat fins aquí per la via democràtica. Tots els monstres autoritaris tenen un suport molt significatiu, de vegades fins i tot majoritari, de les nacions en què apareixen. La idea del tirà solitari al seu palau presidencial no és més que un tòpic literari valleinclanesc i sud-americà, però no una realitat. Les autocràcies sempre estan molt ben connectades amb amplis sectors socials. Als Estats Units, avui impera l’home blanc, blanc i ros, l’antic propietari d’esclaus i el botxí dels indis: el rude patriarca de la nació.
Quan sentim que Vance insinua que l’extrema dreta europea, i en particular l’alemanya, ha d’arribar als càrrecs polítics més alts, un pensa què hauran sentit a l’altre món Billy, el d’Oklahoma, John, el d’Indiana, i Michael, el californià, que es van deixar la vida en una platja de Normandia per derrotar el nazisme. Aquest és un dels aspectes més sinistres del discurs de Vance: la manera com ha vingut a aclamar els nostres pitjors dimonis europeus. No, senyor Vance, no ens digui que l’infern que encara hi ha en les nostres societats, les restes culturals dels nostres autoritarismes, són el nostre millor cel. Això s’ho creurà vostè. A nosaltres ens han costat milions i milions de morts en dues guerres mundials.
Vance va esmentar la falta de llibertat d’expressió a Europa, una cosa que no és certa, al mateix temps que l’actual Administració americana s’oblida del que passa a Rússia, on sí que hi ha aquest problema: això és d’un cinisme polític infinit. La idea d’Enric Juliana resulta cada vegada més precisa: els Estats Units volen arraconar la Xina, atraient Rússia a la seva esfera, per debilitar així mateix l’ Iran. Però això no és només una estratègia; es tracta també d’un tarannà. Un diria que a aquests actuals capitostos de Washington els encanten tipus com Hitler o Stalin i es consolen amb el que hi ha, que és Vladímir Putin; probablement, també els agradaria anar de copes amb Pol Pot o compartir una emocionant barbacoa amb Idi Amin Dada.
Crec que hi ha dos trets d’aquesta Administració americana que ens faran patir a tots: la falta de respecte per l’ésser humà, visible en el tema de Gaza o en el de la immigració, i una cobdícia infinita, que es reflecteix en el dineral que li volen treure a Ucraïna i en la partida de dames dels aranzels. Una nota més: a Múnic, a Vance se li notaven molt el collaret i la corretja que sol portar un vicepresident dels Estats Units. Ens va lladrar gairebé hitlerianament; és probable que hagi deixat satisfet el seu amo.
Lee tambiénL’antiimperi
Per acabar, m’agradaria subratllar la beateria d’aquests personatges: sempre parlen de la “bona gent”, de les “bones persones”. Manegen el tema de l’avortament sabent que molts creients voldríem que es trobessin solucions més matisades, més humanes. La idea és presentar-se com a santa gent de Déu. En realitat, estem davant un nou fariseisme i una recuperació d’una cosa molt negativa: l’ús polític de la religió. En fi, un altre dimoni que estan ressuscitant. Al meu entendre, tots aquests paios són més aviat cortesans del diable. Hi ha una certa idea lírica, lluminosa, somrient dels Estats Units que ha mort. És com si a Kennedy l’haguessin assassinat de nou. Tota aquesta gent ens farà patir molt, i també als seus conciutadans. Però acabaran autodestruint-se, com sempre ha passat en la història quan una ombra fosca pretén ocupar tot el
panorama de la humanitat. Mentrestant, cal fer-los front com es pugui, sense entrar en la seva dinàmica sòrdida de pura tenebra.