Casa Blanca, ‘Casa Nostra’
LA COMÈDIA HUMANA
Et pensaves que seria una transacció mafiosa normal, sense complicacions. Que s’havia acordat tot per endavant i era qüestió de segellar l’acord amb una encaixada. No anaves somrient a la trobada amb el capo, però què hi volies fer?
T’havia fet una oferta que no podies rebutjar. Sabies que si no li pagaves el tribut calaria foc a casa teva i assassinaria els teus familiars.
El que no sabies fins que et vas trobar amb ell era que t’estava extorsionant a canvi de res. Que es tractava d’un assalt a mà armada, un robatori pur i dur, sense cap garantia que casa teva i els teus familiars estarien fora de perill.
És així com cal entendre la macabra i rocambolesca trobada de divendres entre el president Volodímir Zelenski d’Ucraïna i el Don Trumpeone de la Casa Blanca (Casa Nostra?), a qui ara els súbdits anomenen King Donald. El tracte, tal com el va voler entendre Zelenski, era que ell regalava al regnat del King accés a minerals ucraïnesos valorats en 500.000 milions de dòlars i aquesta seria la garantia que els sicaris de sa majestat protegirien les seves terres.
Era lleig. Res de principis, res de decència o generositat, ni de compassió pel patiment de la gent de Zelenski. Però el món de Donald és com és. Business is business. Res no té valor. Tot té el seu preu. Zelenski es va haver d’empassar el pla per evitar més destrucció de ciutats, més morts de soldats, dones, ancians i nens ucraïnesos en mans de l’altre capo, el gàngster rus Vladímir el Terrible Putin, company del King.
Curiosament, l’actual consigliere del King en temes internacionals, Marco Rubio, havia descrit Putin en diverses ocasions com, precisament, un “gàngster”. Però això va ser abans que gaudís del títol de secretari d’Estat. Avui, per por o perquè li alimenta l’ego asseure’s al costat del tron, el Rubio es fa ressò de tot el que diu el seu capo ataronjat.
Zelenski va tenir la temeritat de fer el que no es fa mai a la cort taronja, dir la veritat
Abans de la trobada en què Zelenski va tenir la temeritat de fer el que no es fa mai a la cort taronja, dir la veritat, s’havien presentat a Washington un parell de caps de govern europeus a suplicar en nom d’ Ucraïna. Com un parell de capellans intentant apel·lar al costat bo del rei, el president Macron de França i el primer ministre Starmer del Regne Unit li havien dit que OK amb allò dels minerals, però, sisplau, que compleixi el tracte i li doni a Zelenski “garanties de seguretat”.
El problema que els capellans van voler no entendre, ingenus ells, és que el rei no té costat bo. No té cor. Li manca la capacitat de sentir el dolor dels altres. I a més sent menyspreu per l’esperit caritatiu i el principi de justícia que van intentar defensar els dos capellans, en nom dels europeus. Les trobades van anar aparentment bé. Macron i Starmer van tractar el rei amb la cura i amb l’exagerada cortesia que correspon quanes tracta amb un psicòpata de pell fina, un Al Capone amb el qual sempre hi ha la possibilitat que de sobte tregui un bat de beisbol i et rebenti el cervell.
El francès i l’anglès van tornar cap a casa pensant que a la trobada programada de divendres amb Zelenski hi hauria un canvi d’actitud a la cort nord-americana, que el Rei començava a reconèixer que s’havia equivocat descrivint el president electe d’ Ucraïna (amb 73 per cent del vot) com “un dictador” i declarant que ell havia estat el responsable de la invasió russa al seu propi país.
Cada dia queda més clar que Vlad el Terrible és l’ànima bessona de Donald el Boig
Pobres infeliços. No havia entès el concepte de l’“honor entre lladres”. Cada dia queda més clar que Vlad el Terrible és l’ànima bessona de Donald el Boig. Tan similars són els discursos de tots dos sobre el que està passant a la guerra d’ Ucraïna, tan igualetes les mentides, que gent seriosa als Estats Units i Europa que abans descartava la idea es comença a preguntar si els conspiranoics en aquest cas no s’equivoquen i si potser, al cap i a la fi, el rei nord-americà és un agent rus. No per voluntat pròpia sinó a causa d’informació en mans del tsar que, si es fes pública, es podria carregar el seu regnat.
Jo no m’ho crec. No perquè tingui la més mínima fe en la fortalesa moral del rei sinó perquè si fos veritat ja s’hauria filtrat. Per algú a la CIA, per exemple, o per algun inconforme a l’FSB (abans KGB) rus. No. Jo crec que l’aliança amb Putin, la de dos mafiosos repartint-se les zones de control en una ciutat, obeeix a una afinitat personal.
Són ànimes bessones, dos líders de temperament dictatorial que comparteixen una barreja perillosíssima de ressentiment i complex d’inferioritat. Parlem (penseu en Hitler) d’un perfil psicològic clàssic. Abans d’ascendir al tron, Donald es va sentir menyspreat per l’elit social i intel·lectual de Nova York, on va néixer i es va criar. Volia ser valorat per ells, i per gent infinitament més intel·ligent i refinada que ell, com Barack Obama, però no hi havia manera. Obama, de fet, se’n reia. En públic.
Putin sap, en el fons, que Rússia és un país que està molt per sota de les seves grans pretensions. Que va perdre la guerra freda i després la tercera part de les seves terres, les que estaven sota el control d’aquell experiment fallit, la Unió Soviètica. Que en els 36 anys des d’aleshores Rússia no ha arribat ni remotament a l’altura de països cada dia més pròspers com Estònia, Polònia o Letònia, com seria Ucraïna si la deixessin en pau. Que Rússia no produeix res a banda de matèria primera i, si no fos pel seu arsenal nuclear, seria un país de vulgars oligarques i polítics corruptes amb mitja població enfonsada en la pobresa, al millor estil bananer, tret que fa fred.
Però Donald és tan ignorant, tan infantil i tan estúpid que no ho veu. No només es deixa manipular per Putin, no només es creu el postureig mascle del rus, aspira a ser com ell i a convertir el seu país en un paradís d’oligarques ( Musk, Bezos, Zuckerberg, etcètera) on la força és la llei. O sigui, en un Estat màfia. Zelenski, que somia com tots els ucraïnesos amb viure en un país com Estònia, Polònia o Letònia –països independents i democràtics–, és una nosa, que cal trepitjar com una formiga. A això es dediquen el Rei Donald i el Tsar Putin, i això aconseguiran si no arriba –si no és massa tard– la cavalleria europea al rescat.