Com capgirar la situació del català

Que a taula arribi vinagre en comptes de vi negre o un cafè amb llet en lloc de cafè amb gel són ja anècdotes gastades, però que s’insereixen en el marc d’una constatació més general: a Catalunya no es pot viure al 100% en català, però sí plenament en castellà. Francesc Xavier Vila, conseller de Política Lingüística, ho creu així. Ho va verbalitzar en una entrevista a Guayana Guardian tot just després de publicar-se el 19 de febrer l’enquesta quinquennal d’usos lingüístics.

Els resultats no són bons. Amb ells a la mà el Govern va anunciar un pla de 8,8 milions d’euros per augmentar en 30.000 les places de cursos de català. L’alerta també va saltar en en associacions civils, patronals i sindicats i gairebé una quarantena d'entitats van presentar una iniciativa, “Català per a tothom”, per fomentar l’ús de la llengua catalana socialment, al carrer especialment. El gran projecte, el Pacte Nacional per la Llengua, es va plantejar formalment el gener del 2022 i encara està per segellar.

Algunes dades significatives del sondeig: només un terç de les persones de quinze o més anys té el català com a llengua habitual única –el 46,5% per al castellà–, el 25% de la població (1,6 milions) a Catalunya declara que no fa servir mai el català, o hi ha més gent que diu que entén, parla, escriu o llegeix en castellà que en català.

Tot això es produeix en un context potent de creixement demogràfic, especialment de població immigrada. Així que amb tots aquests ingredients, i amb l’esforç que implica superar la fase de dol, el de després de consultar les dades de l’enquesta, quatre sociolingüistes –Miquel Àngel Pradila, Marina Massaguer, Maite Puigdevall i Avel·lí Flors– aborden la situació, no tant per fer un diagnòstic, sinó per mirar d’aportar solucions.

“I tant que n’hi ha. És una llengua que té uns 9 milions de parlants, molts dels quals són nous”, afirma Massaguer.

Pradilla és de l’opinió que el català “és a l'uci”. Flors no ho veu així. Considera que no està en un moment crític, “però sí en una posició preocupant”. En tot cas, “és una situació esperable per l’estructura demogràfica de la població catalana, que està rebent migracions importants, amb gent no catalanoparlant”, explica Flors. “Podríem estar molt pitjor”, diu Puigdevall.

Els quatres sociòlegs coincideixen en assenyalar que, malgrat tot, hi ha símptomes de bona salut. Per tant, el primer és rebutjar els “missatges derrotistes”. “Desmobilitzen completament i donen una imatge errònia als qui volem incorporar en la comunitat”; “Ara és un moment clau, decisiu per canviar la tendència sostinguda decreixent d’ús de la llengua”, conclouen.

“El sistema educatiu s’ha de repensar de dalt a baix”, diu Pradilla. Assegura que s’ha de fer “taula rasa i definir un model propi nou de trinca, multilingüe, però totalment autocentrat en la revitalització del català com a llengua minoritzada”. El catedràtic de la Universitat Rovira i Virgili remarca que el multilingüisme ha vingut per quedar-se, però ha de ser subsidiari de “la llengua històrica i territorial, que és el català”.

Pradilla afirma que la immersió va ser exitosa al principi. No obstant això, ha fracassat pel que fa a la seva aplicació amb l’entrada del nou mil·lenni. Proposa que en aquesta nova escola s’estimuli el català formal, el de l’aula, però sobretot “el col·loquial o informal” i “atacar els espais d’oci, com extraescolars, esports, el mateix pati...”.

Qui ha estudiat amb assiduïtat la incorporació de nous parlants és Maite Puigdevall. “Van saltar les alarmes” quan va comprovar que “Catalunya és un país d’arribada. També de sortida. Però, més que res és un país de pas”. “Potser perquè la gent migrada no troba condicions laborals acceptables i treballen en precari”, raona.

Així, a Catalunya hi ha un moviment constant de gent que fa que “no s’incorporin persones a la llengua catalana a la mateixa velocitat que arriben”, ressalta. Un fenomen que explicaria que al 2023 hi hagués una xifra tan alta (1,6 milions) d'individus que asseguren que no parlen mai el català.

Però si milloren les condicions de vida, sobretot laborals, s’incorporen nous parlants. “I és una cosa que està succeint, perquè ja hi ha necessitats instrumentals: buscar feina, viure en la comunitat o ser més autònoms en la vida quotidiana”.

Puigdevall fa un apunt. De fet, una estirada d’orelles al Govern de la Generalitat: "L’acollida d’immigrants majoritàriament es fa en castellà”.

Sigui com sigui, tant Pradilla i Puigdevall com Massaguer i Flors posen l’accent en una mateixa mesura: a Catalunya, l’hàbit és canviar al castellà quan es detecta que l’interlocutor no té el català com a primera llengua. “Això s’ha de revertir. Si no es fa, la inversió en cursos, com els de la Generalitat, és inútil”, argumenta Marina Massaguer. “L’enquesta diu que nou de cada deu entén el català. Els catalans han d’aprendre l’hàbit de mantenir el català sempre que l’altre interlocutor l’entengui. I fer que es reconegui com a membre de la comunitat de catalanoparlants”, afegeix.

La resposta és un sí rotund per als quatre sociòlegs. “Comencem a necessitar-ho per revertir la situació”, diu Avel·lí Flors. “Els catalanoparlants tenen el dret a fer servir el català en l’espai públic i ningú té dret a fer-nos renunciar a l’ús de la llengua. I per aconseguir això el català ha de ser un requisit”, afegeix.

“El dret dels catalanoparlants implica uns deures per als que no ho són d’adquirir recursos lingüístics, apostil·la Massaguer, tot i que remarca que amb aquesta exigència cal tenir cura de no provocar situacions de desigualtat entre els arribats de manera recent.

Pradilla és partidari de “tensionar, fins als límits que té l’Administració, l’actual estatus per fer del català una llengua necessària en els àmbits sociolaborals”.

Per a Puigdevall, l’oferiment de cursos ha de recaure sobre el Govern, “però la llengua s’aprèn en espais informals”. Perquè a més constata que la demanda de cursos sempre superarà l’oferta. Flors assenyala més raons per treballar més en els espais informals: el coneixement del català que s’adquireix en els cursos no implica necessàriament l’ús.

Per a Pradilla, els 8,8 milions del Govern es queden “curtíssims”. En tot cas, “si l’Administració facilita l’aprenentatge de la llengua a tanta gent com ho demana, però després la societat en el dia a dia li nega la conversa a aquesta persona que ha anat a aprendre el català, anem malament”. “Cal usar-la amb els nouvinguts, deixar de parlar al racialitzat en castellà... Això és letal per a la llengua”, manté.

“És un mite”. Puigdevall ho té clar. També Pradilla: “En societats multilingües del segle XXI, si això fos un axioma, ja podríem plegar. Hem de ser capaços de gestionar-ho”. I com Puigdevall, recorda que “la societat catalana està bilingüitzada des de fa prop d’un segle”.

Massaguer hi afegeix matisos. Assenyala que el bilingüisme “està bé quan és bidireccional”, és a dir, quan una i altra estan en igualtats de condicions. Però el problema és que. Al seu parer, és unidireccional: es bilingüitzen molt més els catalanoparlants perquè tenen més coneixement de castellà que no pas coneixements de català tenen els castellanoparlants”.

Flors fa una reflexió més llarga: “En tots els processos de substitució lingüística el primer estadi és la bilingüització. Però no vol dir que sempre que hi ha bilingüisme es produeixi aquesta substitució. No s’ha donat que els pares no transmetin el català als seus descendents ni que els parlants hagin deixat de parlar català entre ells; una part molt important dels castellanoparlants també coneixen el català”.

L'enquesta està feta sobre termes quantificatius. En les línies generals, quants individus parlen català i en quines situacions. Però no pas en termes qualitatius. En el llenguatge oral el català pateix, també.  Però cal tenir en compte certes coses. “Si volem que el català sigui una llengua d’acollida i que integri altres parlants, hem de saber que en les etapes inicials d’incorporació de l’ús del català hi haurà conseqüències en termes de qualitat lingüística”, afirma Flors, amb la lògica  “pèrdua de trets genuïns”.

Massaguer defensa que el català, en registres informals, ha de ser espontani.  Avui dia abunden molt més els castellanismes en el català que catalanismes en el castellà.  “El problema del català és que la influència no és equilibrada, que és unidireccional,  a diferència dels anys cinquanta o seixanta del segle XX, amb paraules com rachola, paleta, tocho. Com que els catalanoparlants tenien menys coneixement del castellà la influència era més bidireccional”, afegeix. Massaguer proposa tenir referents mediàtics (xarxes, mitjans) que parlin bé el català per millorar-lo.

Puigdevall assevera que “una cosa és el registre col•loquial, familiar, i una altra el formal. La llengua col•loquial sempre ha estat una mica un poti-poti, sobretot en espais de contacte lingüístic de llengües”. Una argumentació que comparteix Pradilla, per a qui “la qualitat lingüística és el reflex de la mala salut del català en els usos, un indicador que el català està en situació d’estrés  amb aquesta hibridació”. “Però no hem d’expulsar de la llengua els que no la usen de manera poc genuïna”, sentencia.