Un refugi del brogit del món?

És fàcil per a Elon Musk. Després de destruir el món se n’anirà a viure a Mart. No només ha dit que aquesta és la seva intenció, sinó que ha expressat el seu desig de morir allà. Com més aviat, millor, dic jo. I que s’emporti els seus amics Donald i Vladímir també. Però mentrestant, quin refugi tenim el comú dels mortals?

L’ Índia podria ser una opció. Acabo de passar-hi deu dies i em quedo amb la sensació que és un país indestructible, el més semblant a un altre planeta que tenim a la Terra, amb una cultura única, immunitzada contra la globalització. No vaig veure cap McDonald’s en les cinc ciutats que vaig visitar. Ningú no sap qui és Taylor Swift.

Millor encara, als indis els importen un rave les bogeries que estan fent a Washington. El tema que tant ens consumeix als euro­peus no surt a la conversa. Ells van a la seva.

Ho explica la tradició. Després d’aconseguir la independència dels britànics el 1947, van decidir que no volien tenir res a veure ni amb el bloc soviètic ni amb el bloc ianqui i van fundar el Moviment de Països no Alineats. Els ha funcionat bé. Els Estats Units s’obsessionen amb Europa, Rússia i la Xina –i ells amb els Estats Units–, però l’ Índia es queda al marge, gairebé desapercebuda. S’absté en vots com el recent a l’ONU sobre la guerra a Ucraïna. Geopolítica, què és això?

L’ Índia té, com veieu, els seus atractius, als quals podem sumar que és la democràcia més gran del món, l’economia que creix més de pressa del món i el país més poblat del món. (D’acord, està una mica atapeït, però una vegada que has arribat a 1.450 milions... Un més o un menys tant se val.)

Però, vejam: si jo me n’hi anés a viure necessitaria fer un canvi elemental de xip. Em refereixo al valor que donem a la justícia social aquí a Occident, almenys com a aspiració. A l’ Índia, els rics són molt, molt rics i els pobres són molt, molt pobres. Ho continuaran sent. Es calcula que el 2047 el país haurà fet el salt de nació en desenvolupament a nació desenvolupada, que la meitat de la població serà considerada classe mitjana. Bé. Però encara quedaran –i per a estona– més de 700 milions de persones vivint en la més desnerida misèria.

Haver d’enfrontar-me a tanta penúria cada dia als carrers em costaria. I més sabent com viu, per exemple, la família més rica de l’ Índia, els Ambani, amos del quatre per cent del PIB nacional. El meu amfitrió a l’ Índia, un exbanquer que avui presideix una fundació dedicada a ajudar els pobres, em va explicar el següent. Que la casa dels Ambani a Bombai, on viuen­ sis membres de la família i hi treballen 600 empleats domèstics, té 27 pisos, set dels quals amb places d’estacionament per a 365 cotxes. (Sí, un per a cada dia de l’any.) Hi ha una planta coberta d’herba on viuen uns bens neozelandesos, la passió del fill gran, Anant, que es va casar l’any passat en un casament que va durar sis dies i va costar més de 500 mi­lions d’euros.

Resulta que l’Anant es va entristir un dia quan va descobrir que, segons ell, els xaiets­ no eren feliços. S’estressaven. Aleshores els va pujar a l’Airbus familiar i se’ls va emportar a pasturar un parell de dies als plàcids turons del seu país d’origen. Expliquen que la teràpia va fun­cionar.

Van tornar de Nova Zelanda més bé d’ànims i van passar la resta de les seves breus vides, abans de ser convertits en suculents curris, en relativa pau.

A pocs indis sembla que els escandalitzin aquestes coses, malgrat que la majoria o viu al carrer o en cases semiconstruïdes. En general, l’ Índia és un país que neces- sita una bona capa de pintura. Esclat social? O, almenys, tema de debat polític? Gens ni mica, com durant l’imperi de la reina Victòria quan 80.000 funcionaris britànics mantenien quiets 300 milions d’indis. No són uns rondinaires, com nosaltres els espanyols. La cultura índia propaga les virtuts de la resignació i accepta com a normal una jerarquia social brutalment demarcada en la qual un enorme percentatge de la població es comporta davant els afortunats amb la submissió més abjecta.

Ah, i de delicadeses woke, les mínimes. Els homes valen més que les dones i punt. Només cal veure les motos que pul·lulen pels carrers per constatar-ho. El conductor, sempre un home, porta casc. La passatgera, no. Els nens petits, tampoc: un dels diversos motius pels quals no m’atreviria mai a conduir a l’ Índia.

Lee también

Casa Blanca, ‘Casa Nostra’

John Carlin

Jo, com gairebé tothom, alimento la noció que soc bon conductor. Allà són els millors del món. Ho han de ser per no morir o matar. Els carrers són formiguers de cotxes, autobusos, camions, motos, bicicletes, gossos, vaques, éssers humans estirant carros com si fossin bous, persones travessant sense mirar, deixant les seves vides en mans de deïtats hindús com Xiva, Krixna o Ganeixa. No hi ha concepte d’obediència als semàfors ni de les bondats d’evitar conduir en direcció contrària. He de suposar que dins del caos hi ha un ordre, una mena de GPS que tots porten dins, uns codis indesxifrables per als que no som d’allà.

Li diria a Elon Musk que per més desitjable que sembli el mercat indi per a la venda dels seus cotxes Tesla, que s’oblidi aquí de la seva fantasia de crear un món de vehicles autònoms. Com que les regles no escrites del trànsit no tenen cap lògica, no avançarien ni deu metres sense estavellar-se.

Però gràcies als Fittipaldis que tenia de xofers vaig arribar il·lès a totes les meves destinacions, entre les quals el Taj Mahal (no he vist mai cap edifici tan imponent) o la ciutat sagrada de Benarés, la capital de l’hinduisme, sobre el riu Ganges, a la riba del qual celebren barbacoes fúnebres de cadàvers humans i al·lucinants –o al·lucinògens– festivals religiosos.

“ Spain is different”, deia la consigna turística. Sisplau! No saps què vol dir la paraula different fins que has conegut l’ Índia, país que sembla habitar diversos segles alhora. Refugi del brogit del món, doncs? No ho crec. Per mi, no. El matí que vaig tornar a Barcelona vaig veure una imatge que, després del que havia vist als carrers de Delhi i Bombai, semblava feta expressament, com el colofó d’un guió de cinema: un senyor en una bicicleta amb un nen d’uns tres anys. El nen duia casc, el senyor no. Ara per ara, i malgrat tot, em quedo on soc.