La descentralització arriba al teatre
La producció ajuda al policentrisme
Alguns espectacles s’estrenen fora de Barcelona i fan gira prèvia
Ramon Madaula caracteritza Jordi Boixaderas com a Satanàs a l’obra 'Els bons', que dirigeix Paco Mir
Ja no és obligat estrenar a Barcelona. De fet, fa anys que el festival Temporada Alta de Girona marca tendència, estrenant molts dels espectacles que després faran temporada a Barcelona i giraran per altres poblacions catalanes. A la tardor, doncs, el festival de teatre marca la pauta i aplega una bona colla de les estrenes de la temporada.
Ara, però, hi ha un altre fenomen en ascens: fer la gira abans que la temporada a la ciutat dels prodigis. Pot sonar molt a l’estil americà i val a dir que, mutatis mutandis, una mica sí que és així. Sabem per les pel·lícules de Hollywood que les grans produccions teatrals de Broadway, com ara els musicals, volten per una colla de ciutats importants del país i no és fins al cap de bastants mesos que no arriben a Nova York, quan l’obra ja està ben rodada i preparada per al públic més exigent.
Entre els casos cada vegada més freqüents que es produeixen a casa nostra, ens fixem en dues produccions: Dones de ràdio, de Cristina Clemente, dirigida per Sergi Belbel, i Els bons, de Ramon Madaula, dirigida per Paco Mir, que ara mateix estan en gira i que no arribaran a Barcelona fins al 22 de març a La Villarroel, i fins al 10 de setembre al Poliorama, respectivament.
Adaptabilitat
Abans d’estrenar, Belbel ha assajat ‘Dones de ràdio’ tant per a escenaris a quatre bandes com a la italiana
En el cas de Dones de ràdio, la producció de Bitò, amb seu a Girona, va propiciar l’estrena a Salt l’1 de febrer, i a continuació està fent una desena de bolos, que passen per Vilafranca, Vic i fins i tot Manacor, a Mallorca. A l’escenari, Àngels Gonyalons, Sara Espígul i Sara Diego, i a la direcció, Sergi Belbel.
Cristina Clemente considera positiva aquesta experiència: “Tot i que és cosa de Bitò, a mi personalment m’agrada això d’estrenar en gira, perquè arribes a Barcelona més rodat. No és la primera vegada que m’hi trobo i cada vegada es fa més. L’obra es va estrenar a Salt a quatre bandes, que és també com es farà a La Villarroel, afegint-hi unes files als costats, però pel camí hi ha moltes sales que només admeten l’espectacle a la italiana, és a dir, amb l’escenari frontal”, continua l’autora.
“Fer-ho a quatre bandes va ser una proposta de Belbel, perquè anava bé per a l’espectacle, i a mi em va agradar perquè li dona més caliu –declara l’autora–. Però, esclar, hi ha molts llocs on només la pots fer a la italiana. A més, hi ha escenaris que són a peu pla i n’hi ha que són aixecats. Cada vegada que arriben a un lloc s’han d’adaptar i han de mirar què es veu, què no, això ho fem més endavant, això ho fem més cap aquí. Revisen els punts visuals més crítics a cada lloc. El director s’ho mira molt i és molt curós, i per això va assajar l’espectacle de les dues maneres, per fer-lo a la italiana i per fer-lo a quatre bandes, abans d’anar de gira i de tot”.
Imatge d'un assaig de 'Dones de ràdio', amb Sara Espígul, Àngels Gonyalons i Sara Diego
Els tres personatges de Dones de ràdio tenen una cosa en comú: els ha sortit un bony al pit. “Això sorgeix perquè, als partits de bàsquet de la meva filla, vaig conèixer una altra mare i ens vam fer amigues. Quan portàvem tota la temporada veient tots els dissabtes els partits, em va dir que feia un any que seguia un tractament de càncer de pit. De fet, anava amb perruca i jo no m’hi havia fixat, perquè soc molt dolenta per a aquestes coses. Després vaig veure que tothom ho havia notat i jo no, i vaig al·lucinar que no me n’hagués dit res en tot el curs. Llavors ella em va dir: ‘No t’ho he dit perquè he pensat que si t’ho deia deixaríem de riure, perquè riem molt als partits’. I vaig pensar que tenia raó, perquè si ho hagués sabut, cada setmana li hauria preguntat pel mateix i hauria sigut el tema de conversa de tots els partits”.
Clemente explica que va aplegar testimonis de moltes dones amb càncer de pit i que va acabar fent una ficció de tot plegat. “Vaig patir molt pel to de l’obra, però ara n’estic contenta del resultat: la gent surt tocada, però alhora riu molt. I aquest era el meu objectiu. I la feina que ha fet el director i les actrius ha estat meravellosa”.
A mi personalment m’agrada això d’estrenar en gira, perquè arribes a Barcelona més rodat
A Santa Coloma de Gramenet és on, el 17 de gener, es va estrenar Els bons, de Ramon Madaula, que la interpreta amb Jordi Boixaderas, dirigits per Paco Mir. Fins al maig visitarà gairebé una trentena de poblacions catalanes i farà dos bolos a les Balears (Manacor i Ciutadella).
“A mi m’agrada anar on sigui, des d’un gran teatre com el Fortuny de Reus, com a la sala més petita i amb pocs mitjans: les obres ja les plantegem perquè es puguin fer a tot arreu”, explica Madaula, després de fer la funció al Patronat de Cornellà de Llobregat. Pel dramaturg i actor, “tot agafa sentit” quan es fa a tot arreu, i més quan la seva obra ret un homenatge a Els pastorets de Folch i Torres.
“Aquestes obres, que al darrere tenen una productora que no és de Barcelona, com ara Guerrilla Produccions amb Quim Masferrer, també estan pensades per fer territori –continua Madaula–. I a mi aquest sistema m’encanta perquè és la manera de provar bé les peces, perquè cada espai és diferent i cada públic és diferent. I cada bolo és una feinada, perquè l’hem d’adaptar al lloc i a les característiques tècniques, i abans de cada funció passem l’obra sencera per comprovar que tot vagi a l’hora”.
Madaula es mostra molt content que Mir dirigeixi l’obra i que Boixaderas l’acompanyi a l’escenari: “És un regal dels déus. Tots dos vam fer teatre amateur a Sabadell, i Els pastorets formen part d’aquesta història. L’obra ret homenatge a aquest teatre d’aficionats i és per això que notem molt en el públic si en aquella població hi ha hagut tradició de fer pastorets o no”.
Aquestes obres també estan pensades per fer territori
No cal dir que el dramaturg fa servir Els pastorets com a excusa per parlar de política, de corrupció, d’amistat i de lleialtat: “Els càrrecs de confiança és una cosa que em fascina”. L’obra planteja una intriga que es converteix en una pugna vibrant entre tots dos actors. “Vaig arribar a pensar que potser la referència a Els pastorets seria anacrònica, perquè avui no s’aguanten per enlloc. I resulta que aquest any s’han fet 700 pastorets a Catalunya. No ha baixat. És la tradició de fer-los i ja està”.
A l’hora d’escriure l’obra, Madaula va pensar en la dicotomia entre l’arcàngel Sant Miquel i Satanàs. “De petit, quan veia Els pastorets, em feia més por l’arcàngel que el dimoni”, confessa. També va tenir en compte tots els condicionants perquè fos fàcil de produir-la: dos personatges i una acció que passa en un escenari desmuntat, més fàcil, impossible. “Al principi, era un escenari buit amb una cadira, i un ordinador amb el qual el meu personatge fa anar els canons de llum. Però llavors arriba el Paco i es comença a inventar aquesta escenografia”, apunta.
Les gires abans de la temporada a la gran ciutat esdevenen una gran prova d’adaptació tant per als equips tècnics com artístics, i fan que les produccions n’acabin sortint beneficiades.
Imatge d'escena de 'Sicalíptiques', amb Mont Plans, Aina Sánchez i Carles Cors. Direcció de Xavier Albertí i dramatúrgia de Josep Maria Miró
Sicalíptiques
L'aposta de la xarxa d'ateneus
“Darrere del fenomen de les cupletistes hi havia també un protofeminisme que cada vegada va agafant més força”, declara Xavier Albertí, director de Sicalíptiques, de Josep Maria Miró. Aquest espectacle, coproduït per la companyia Le Croupier i la Federació d’Ateneus de Catalunya, és el triat aquest any per ser representat a les sales que formen part de la Xarxa de Teatres d’Ateneus de Catalunya. Ja comença a ser tradició que aquests equipaments distribuïts per tot Catalunya produeixin
un espectacle, perquè giri per totes aquestes poblacions.
Aina Sánchez, Carles Cors i Mont Plans són els intèrprets i cantants d’aquesta proposta, que s’inspira en el Paral·lel com a porta d’entrada de la modernitat a Catalunya a través del cuplet, que va funcionar com una vàlvula de transformació urbanística, política i social de principis del segle XX. Segons Josep Maria Miró, “aquest gènere musical difícilment classificable i de doble sentit esdevé un autèntic manifest ideològic de la primera aparició d’una cultura de masses local”. El dramaturg hi afegeix: “Les cupletistes es converteixen en les abanderades d’una dona nova, artista i empresària de si mateixa, i perfectament conscient que per construir una avantguarda cal explotar la provocació i l’art de l’escàndol”. Sicalíptiques es va estrenar l’1 de març al Centre de Gràcia, ha passat pel Círcol de Badalona i la Lliga de Capellades, i continuarà gira per Llorenç del Penedès, Castellbisbal, Guissona, Caldes de Montbui, etcètera, per acabar al Teatre de Sarrià a la tardor. Més d’una trentena de sales han programat aquest espectacle, en aquesta proposta de descentralització i enfortiment del teixit de teatres de tot Catalunya.