Els anys no passen debades, com demostra de manera fefaent la relació que els barcelonins tenen amb la seva ciutat. La gitaneta nostra, la ciutat dels prodigis, la Rosa de Foc, ara encisa i ara desencisa els que la volen estimar.
El dramaturg Pau Miró va estrenar el 2004 Plou a Barcelona, a la Sala Beckett de Gràcia, i ara li toca a Expulsió , a la sala del Poblenou. Totes dues dirigides per Toni Casares, que també és el director de la sala, aquests vint anys fan un salt de l’amor al desamor, que molts conciutadans comparteixen. Són dues cares d’una mateixa moneda.
Cal construir una nova esperança, i això ja no està en mans de la nostra generació
Pau Miró explica a Guyana Guardian com ha anat tot plegat: “L’impuls de fer l’obra és que, quan vaig escriure Plou a Barcelona, estava en un moment molt il·lusionat amb la ciutat i tenia moltes ganes d’explicar-ho a tothom que venia. I ara trobo que la ciutat cada vegada és menys per a mi, d’aquí l’expulsió del títol, perquè és per a una gent amb una capacitat econòmica alta i és per al turisme. Tot i això, volia que la peça acabés amb un punt d’esperança”.
Una urbanista de Barcelona s’ha reclòs a la casa d’estiueig de la seva família arran d’haver sofert una forta desavinença amb l’Ajuntament de Barcelona. Allí rep la visita dels seus dos germans, acompanyats d’una neboda adolescent, que han vingut a compartir el dol per la mort recent del pare, un urbanista, també, de prestigi. La conversa sobre els motius de la mort del pare fa aflorar records, sentiments i contradiccions respecte a les relacions de cadascun d’ells amb els seus pares i, sobretot, respecte als ideals que han impregnat des de sempre la vida familiar.
Lee también
“Són tres germans que es troben a la casa d’estiueig després de la mort dels pares i han de decidir què en fan –continua l’autor–. Aquesta és l’excusa que fa arrencar la trama. Resulta que eren uns pares idealistes, amb una història professional molt potent. Per això també s’hi planteja què es fa amb aquests idealismes, perquè sembla que avui hem perdut musculatura. Dels tres germans, una s’eri- geix en l’hereva d’aquest idealisme, l’altre està entremig i la tercera, que és advocada, als antípodes”.
Tot i això, aquesta visió tan diferent de la ciutat de la que el mateix Miró va fer a l’obra del 2004 es planteja amb un bri d’esperança. El dramaturg ho explica així: “Cal construir una nova esperança, i això ja no està en mans de la nostra generació, que està encallada en uns ítems molt esgotats, sinó en la generació jove. Els hem de passar el testimoni perquè puguin fer un relleu generacional, perquè l’esperança ve de les generacions més joves”.
Garanteixo comèdia i humor, perquè, si no, prendrien mal
El dramaturg, a la cinquantena, també parla de la seva filla de cinc anys: “Ella també m’hi ha fet pensar. El futur ja no és meu, sinó seu, i aviam quin futur podrà tenir. Ens hem d’adonar que la nostra manera d’explicar el món ha caducat una mica. Jo crec en els ideals que van sorgir després de la Segona Guerra Mundial, confio en la socialdemocràcia, però no hem sabut trobar l’articulació per sostenir aquest discurs en el temps –es lamenta–. La narrativa de Trump i Musk ens ha avançat i ara hem de trobar noves maneres de defensar les nostres creences.
A l’escenari de la Beckett, fins al 6 d’abril, Anna Alarcón, Montse Germán, Xavi Sáez i Mia Sala-Patau donen vida a aquests personatges en procés de canvi. I tot i que no deixa de ser un drama, Pau Miró garanteix “comèdia i humor, perquè, si no, prendrien mal”, conclou.
