Incidències reincidents

Si un tren és una promesa –portar-te d’un punt a un altre en un temps determinat–, Rodalies és un rosari de promeses trencades. Perquè el tren no arriba. O arriba tard. O, com un animal moribund, s’atura a mig camí. Amb resignada ironia, algú proposa Llunyanies com a nou nom. El treballador maleeix en silenci. L’estudiant, amb el mòbil a la mà, calcula quantes classes perdrà. L’ancià, amb la paciència que dona l’edat, sospira. Entre estranys sorgeix un vincle efímer: la queixa compartida. Uns parlen d’ansiolítics; d’altres, de la por que ja no el creguin, per enèsima vegada, quan responsabilitzi el transport de la impuntualitat. Algú recorda l’última entrevista de feina: dir que aniria amb tren a treballar li restaria punts?

Fa just una setmana, en plena hora punta, un tren va quedar atrapat a 800 metres de l’estació de Bellvitge-Gornal per una incidència a la catenària. Després d’una hora tancats als vagons, alguns passatgers van forçar la sortida i van baixar a les vies. L’escena no és un cas aïllat, sinó la imatge recurrent d’un servei ferroviari col·lapsat. El ministre de Transports, Óscar Puente, insisteix: no és falta d’inversió, sinó molèsties derivades de l’execució d’obres. Tot i així­, la realitat per als usuaris és només aquesta: retards, avaries, abandonament. Mentre els passatgers acumulen hores perdudes, es repeteixen més promeses de millora, transferències milionàries i justificacions tècniques que no amaguen la falta de visió i voluntat que s’ha arrossegat durant anys.

Al Congrés, xoc de xifres: mentre el ministre subratlla els 2.000 mi­lions invertits a Rodalies, Isidre Gavín (JxCat) va observar que Madrid va rebre el 47% de la inversió en rodalies entre el 1990 i el 2018, quan Barcelona amb prou feines va obtenir un 17%. Al Parlament, ERC demana un lideratge valent i Junts va sol·licitar la compareixença d’ Illa, rebutjada per votació. Els comuns recorden que Catalunya no necessita més avions, sinó ferrocarrils que funcionin. Encara que el Govern es vanta dels 110 trens nous que tindrem el 2026, amb el traspàs competencial, sense una inversió sufi­cient, el problema només canviarà de mans. Prestidigitació política.

El temps passa. Els trens, no. Mentrestant, els viatgers perfeccionen l’art de l’espera infinita.