447 dies després
futurs imperfectes
Entre Sánchez i Feijóo no hi ha química. Ni física. Un podria ser de Mart i l’altre, de Venus. Cap dels dos no ha fet gestos per mantenir una certa complicitat. Quan Feijóo va agafar el poder al PP, semblava que la seva pregonada moderació havia de permetre la millora de les relacions amb els socialistes, però aquesta voluntat va durar poc. Tampoc no l’hi va posar fàcil Sánchez, que va preferir des del primer minut mantenir-lo a distància. Des d’aleshores, la relació només ha empitjorat. En el pla personal i en el polític. I això resulta un obstacle seriós per pactar res substancial. Però Govern i oposició haurien de poder arribar a acords en temps tan complexos com els actuals, en què s’haurien d’imposar les raons d’Estat.
Han hagut de passar 447 dies després de l’última reunió. Trump ha hagut de posar el món de cap per avall i la UE contra les cordes perquè es tornessin a veure. Almenys cal agrair als dos polítics que hi hagués un mínim de cordialitat davant de les càmeres i que el que havien de ser vint minuts de trobada es convertís en tres quarts d’hora. És possible que Feijóo li recordés a Sánchez allò de “quan li fallin els socis no em truqui”. De totes maneres, el cap de l’oposició és conscient que Europa ens mira en un afer en què hi ha poca escapatòria: l’increment de la despesa de defensa que ha de dur a terme Espanya.
Trump ha hagut de posar el món de cap per avall perquè es reuneixin Sánchez i Feijóo
La UE i l’OTAN pressionen el Govern espanyol perquè es posi al dia: les xifres d’inversió de l’Estat espanyol són les més baixes de l ’Aliança Atlàntica, l’1,28% del PIB. Sánchez intenta fer equilibris i buscar complicitats per passar al 2% que li exigeix Brussel·les sense dilacions. La seguretat del continent no està assegurada i el temps no es mesura en aquesta hora amb rellotges tous.
Feijóo hi està d’acord en el fons, però no en la forma. No són moments per donar xecs en blanc. Tampoc els socis del Govern espanyol no van per feina. Segurament, a Sánchez no li quedarà més remei que explicar-se al Congrés. Sense fer cas d’Oscar Wilde, que recomanava no donar mai explicacions, “perquè els teus amics no en necessiten i els teus enemics no se les creuen”. Però ara és el que toca.