Són temps d’egos desproporcionats, d’individualismes desencadenats, de narcisismes desbocats. Qualsevol insensat creu que mereix ser immortalitzat per un èxit puntual o una ocurrència inesperada. El culte excessiu cap a un mateix forma part dels nostres dies, en què els influencers han substituït els intel·lectuals, els barruts han reemplaçat els polítics i els arribistes han desbancat els estadistes. I en els quals qualsevol insensat pensa que té dret que li aixequin una estàtua.
A l’esquerra, l’estàtua d’or que Trump imagina en el vídeo sobre Gaza.
Almenys a l’antiga Roma, eren els emperadors, després d’haver triomfat al camp de batalla, els qui es feien immortalitzar per transcendir la seva condició humana, a fi de convertir-se en herois mitològics, cosa que els acostava a la divinitat. L’art es va posar al servei del poder. Alain Resnais va realitzar un documental on deia que, quan els homes estan morts, entren en la història; quan les estàtues estan mortes, entren en l’art.
En un món d’egos desencadenats, tothom es creu que té dret a una estàtua
El propietari de Tesla té una escultura al carrer 15 de Manhattan davant una de les seves companyies (la veritat és que podria ser Elon Musk o Ben Stiller perquè l’autor no va estar gens inspirat). Donald Trump aspira a disposar d’una estàtua d’or en aquella Riviera que s’imagina a Gaza.
I fins i tot Cristiano Ronaldo pel seu 40è aniversari ha estat immortalitzat per un escultor italià amb una figura de bronze de tres metres i mig, que està fent una gira mundial sobre un camió.
Lee tambiénMissatges que tenen tela
L’últim a considerar que es mereix un monument ha estat Gerard Piqué, en aquest cas per mitjançar en la celebració de la Supercopa d’ Espanya a l’ Aràbia Saudita. Quan va sortir del jutjat va declarar: “No és per posar-me medalles, però a qualsevol altre país del món em farien una estàtua”.
Juraria que l’única persona que va tenir una estàtua (de sal) sense ganes va ser la dona de Lot. Però en aquest temps d’egos desfermats, qualsevol n’acabarà encarregant una per al rebedor de casa. Aquell acudit d’argentins avui resulta planetari. El recorden? “Com se suïcida un argentí? Primer puja al dalt del seu ego i després... salta!”.