El recent acord entre el PSOE i ERC pel traspàs del servei de Rodalies a la Generalitat de Catalunya ha posat sobre la taula una realitat incòmoda: més enllà del pacte polític i dels titulars, l’execució del traspàs està condicionada per múltiples factors, entre ells, la voluntat i els interessos dels maquinistes de Renfe. Aquests professionals tenen a les seves mans la capacitat de fer descarrilar qualsevol intent de canvi inclús si es busquen fórmules que respectin les seves condicions laborals.
El cas dels controladors aeris del 2010 és un precedent que posa en perspectiva el poder de certs col·lectius sobre el funcionament dels serveis públics. Aquell any, una vaga massiva de controladors va paralitzar el trànsit aeri a tot Espanya i va portar el govern a declarar l’estat d’alarma i militaritzar el servei per restablir la normalitat. Tot i que les circumstàncies no són idèntiques, la situació dels maquinistes de Renfe presenta similituds preocupants: el seu paper és imprescindible per a la circulació dels trens, i la seva resistència a un traspàs que no sigui del seu grat pot derivar en greus inconvenients per als usuaris.
El problema s’agreuja si considerem que la política actual tendeix a prioritzar la immediatesa de l’anunci sobre la concreció dels acords. En temps de comunicació instantània, el que preval és l’impacte del titular, mentre que la materialització del pacte és un desafiament que s’enfronta a barreres burocràtiques, econòmiques i laborals de gran complexitat. És fàcil signar un acord, però el més difícil és implementar-lo en un escenari on cada actor té interessos propis i on qualsevol errada en la negociació pot causar un bloqueig que endarrereixi el procés sense data al calendari.
El factor temps en una negociació d’aquesta magnitud és crucial. La transferència d’un servei tan complex com el de Rodalies no només requereix voluntat política, sinó també una inversió econòmica considerable i un pla ben estructurat que permeti gestionar la transició sense comprometre la continuïtat del servei. En canvi, res d’això abunda.
La clau de l’èxit a Rodalies dependrà de la capacitat del Govern per a formar maquinistes
Malgrat aquests desafiaments per materialitzar l’acord, mai no s’havia arribat tan lluny en el procés de traspàs. L’acord signat estableix les bases per a la creació d’una empresa que articularà la transferència de competències, cosa que representa un avenç significatiu. Tot i això, el camí per recórrer és llarg i ple d’obstacles. Sense maquinistes no hi ha trens. La clau de l’èxit dependrà de la capacitat del Govern català per formar una borsa de maquinistes i garantir l’operativitat del servei sense dependre exclusivament del personal de Renfe. Com que no hi ha maquinistes a la cua de l’atur, caldrà formar-los i això exigeix temps i diners.
Realment no sabem si el Govern central té interès a accelerar el procés o si, per contra, ja li va bé que el personal de Renfe posi impediments i frustri la consecució de resultats immediats. En qualsevol cas, el que queda clar és que la ciutadania continua sent la principal afectada. Fa anys que els usuaris de Rodalies pateixen un servei deficient, amb retards constants i una infraestructura que no respon a les necessitats d’una població altament dependent del transport ferroviari.
Lee tambiénInnovar per als altres?
Per això, cal agrair que en la negociació política hi hagi qui ha optat per posar sobre la taula un tema que té impacte directe en la vida de centenars de milers de catalans, en lloc de prioritzar qüestions més populistes, que potser donen titulars cridaners però no resolen problemes reals.
El repte ara és convertir l’acord en una realitat efectiva. Si el procés s’allarga indefinidament o es queda en una mera declaració d’intencions, el descontentament ciutadà podria créixer i convertir-se en un nou focus de conflicte polític. La gestió del temps i dels interessos en joc serà determinant per saber si el traspàs de Rodalies és un èxit o si, un cop més, els ciutadans acabaran sent ostatges d’una negociació inacabada.