A Portugal, regna, aquests dies, una silenciosa prudència. Ningú no sap què passarà en les eleccions del dia 18 de maig. Una cosa és segura: la ciutadania no volia de cap manera aquests comicis. Se sentia molt bé amb un Govern dinàmic de centredreta, una oposició socialista assenyada, moderada, tot sota la tutela d’un president amable; l’extrema dreta, en un racó del Parlament, udolant improperis que ja gairebé ningú no escoltava; l’economia, millorant gradualment, amb bones notes de les agències de ràting. Però aquest castell de cartes tan bonic s’ha esfondrat.
I això ha passat perquè hi havia una carta marcada. El primer ministre Luís Montenegro, l’home que va complir la promesa de no pactar amb els radicals autoritaris de Chega (Prou, en català), el mateix que va donar una nova empenta a la governació lusitana, el que va donar suport al seu rival socialista, António Costa, per a la presidència del Consell Europeu, aquell home amb qui els portuguesos començaven a congeniar ha revelat, en la seva vida privada i professional, un perfil ètic borrós. Una boira moral.
Luís Montenegro
Amb la seva dona i els fills, va crear una empresa familiar i, un cop arribat a la direcció del Govern, l’únic que se li va acudir va ser cedir les seves quotes a la dona, amb qui està casat en règim de guanys. De manera que els diners que l’empresa ha ingressat des d’aleshores són i no són del primer ministre. Un nyap incomprensible en un polític amb moltes taules. A més, durant aquestes últimes setmanes, s’han descobert, en la vida personal i en l’activitat laboral de l’advocat Montenegro, diverses coses que són i no són. Res d’il·legal, de moment, però hi ha assumptes que s’han d’aclarir.
Atesa la debilitat sobtada de Montenegro, el líder socialista, Pedro Nuno Santos, va proposar una comissió d’investigació parlamentària, en la qual anirien rostint lentament el primer ministre, fins a deixar-lo ben socarrimat. Ell, confiat en la seva popularitat, va contraatacar anunciant una qüestió de confiança. En va tenir prou amb pocs dies per adonar-se que aquella bona opinió de la gent s’estava evaporant: els sondejos el consideraven culpable de la crisi. Hi va haver intents del Govern per a un acord d’última hora, però llavors va quedar clar que el socialista Pedro Nuno Santos volia eleccions.
Luís Montenegro, amb qui els portuguesos començaven a congeniar, ha revelat un perfil ètic borrós
El partit se li està escapant de les mans: no ha aconseguit controlar el debat intern sobre el futur candidat presidencial per a les eleccions del gener del 2026 i les tensions entre els socialistes són grans. Per això, havia de provar fortuna ara, aprofitant el mal moment de Montenegro i cohesionant la seva gent al seu voltant. Tot i així, després de la caiguda del Gabinet de Montenegro, un il·lustre socialista, Fernando Medina, antic alcalde de Lisboa i exministre d’ Hisenda d’António Costa, s’ha distanciat del seu líder, subratllant que s’haurien d’haver evitat les eleccions. Medina ja s’està postulant per substituir Pedro Nuno Santos.
No s’ha de donar Montenegro per mort políticament. Dos líders anteriors del seu partit (el PSD, de centredreta), el llegendari fundador Francisco Sá Carneiro, que va morir en un accident aeri, i Pedro Passos Coelho, el paladí de l’austeritat, van guanyar eleccions amb sospites de corrupció a l’esquena. Els socialistes han d’anar amb compte. Els portuguesos no estimen els corruptes, però detesten el puritanisme rigorista.
Si els socialistes exageren, poden transformar Montenegro en un heroi de la ciutadania corrent que va mirant per ella com pot. D’altra banda, si, fins al dia 18 de maig, continuen sorgint més temes que són i no són en els misteriosos negocis de Montenegro, aquest home pot enfonsar la coalició Aliança Democràtica, en la qual s’integra el seu partit.
Lee tambiénRèquiem pels Estats Units
Els horitzons de Pedro Nuno Santos resulten incerts: vol guanyar les eleccions i reeditar el paradigma del govern
minoritari, però, ara, en versió de centreesquerra, sense adonar-se, aparentment, que els últims esdeveniments demostren la fragilitat d’aquesta proposta. Els portuguesos votaran intentant calcular les caramboles que passaran després de les eleccions: si perd Montenegro, un nou líder del PSD, potser el mateix Passos Coelho, retornat del món dels morts-vius de la política, pot obrir la porta del govern a l’extrema dreta, i així Portugal entraria en l’òrbita dels països amb gabinets autoritaris; si perd Santos, un nou lideratge socialista, tal vegada Medina, potser permetria rearmar novament els pactes al centre polític.
Tot pot passar. Potser puja bastant l’abstenció, com a forma de protesta. Potser ha arribat l’hora d’alguns petits partits, com ara Iniciativa Liberal, de dretes, que pot capitalitzar el desgast del PSD de Luís Montenegro. Pot passar, fins i tot, que els resultats siguin semblants als de les últimes generals, com pronostiquen diversos sondejos. Probablement, no serà aquesta la millor hora per a l’extrema dreta de Chega. Aquesta formació s’ha vist sacsejada per diversos escàndols recents, entre els quals un esperpent deliciós: un diputat d’aquest partit per les Açores presumptament aprofitava els viatges per robar maletes a les cintes dels aeroports i, després, en venia el contingut a preus de saldo per internet. En fi, avui, a Portugal, els horitzons són tèrbols. Veurem al maig si la misteriosa alquímia del vot popular aclareix el panorama.