D’entrada vull dir que desitjo el millor a la Mireia i li desitjo sobretot que pugui disposar dels recursos (privats o públics) que li permetin tenir cura dels seus fills i proporcionar-los el que necessitin.
La Mireia és una veïna de Torelló que a ha captat l’atenció a través de les xarxes socials explicant que fa uns mesos la seva parella va patir una mort sobtada i no se li reconeix el dret a la pensió de viudetat. Vivien junts, tenien dos fills de vuit i dotze anys i mai s’havien casat ni registrat com a parella.
El seu cas ha tornat a despertar veus que consideren que les parelles de fet haurien de poder tenir els mateixos drets que els matrimonis sense necessitat d’haver-se inscrit a cap registre. En canvi, en aquest temps de pluralitat de famílies i maneres de viure, es parla poc de fins quan tindrà sentit mantenir la pensió de viudetat com un dret per a totes les persones que han perdut el cònjuge.
Aquesta prestació tenia tot el sentit en un context en què la normalitat eren les parelles que duraven tota la vida i en què tots o la major part dels ingressos venien d’un sol cònjuge (l’home), mentre que la dona o no tenia ingressos (o els tenia molt menors). En aquest context, en la majoria de casos, la mort de l’home comportava que la vídua es quedava sense els recursos necessaris per portar una vida digna i justificava la pensió.
No sempre la mort d’uns dels cònjuges suposa un daltabaix econòmic per al que el sobreviu
Avui en dia la situació és diferent i no sempre la mort d’uns dels cònjuges suposa un daltabaix econòmic per al que el sobreviu. Tots coneixem casos de pensions de viudetat que arriben anys o dècades després que la parella se separés, fins i tot quan ja fa temps que es conviu amb una altra persona. I sabem de vidus i vídues d’un alt nivell econòmic que la cobren sense a penes notar canvis als comptes corrents. Pensionistes que ni tenen fills per criar, ni necessitats econòmiques que justifiquin rebre una prestació. Que només pel fet que un dia es van casar, ara reben una ajuda que podria fer més servei a persones soles que tenen dificultats per tirar endavant, amb fills o sense.
Lee tambiénTrump és un espia soviètic
Algun dia s’haurà de parlar si no seria millor que aquests diners es donessin a qui els necessita. Hi ha tantes coses per revisar al nostre sistema de benestar (qui hauria de pagar més o menys impostos dels que paga, qui s’ha de beneficiar d’exempcions, quines ajudes tenen sentit o no), que és complicat decidir per on començar. Sobretot quan molts partits polítics prioritzen l’electoralisme a curt termini al bé comú i els nous neocon estan a l’aguait. Però, si algun dia comencem a posar fil a l’agulla, crec que aquest és un tema que cal tenir en compte, encara que parlar-ne no sigui gens popular.