El 2018, a Temporada Alta, la companyia Sixto Paz hi va estrenar la versió catalana d’ Every brilliant thing, de Duncan Macmillan, amb el títol Les coses excepcionals. “Del mateix autor, el 2014 havíem fet Pulmons i, com que hi havíem connectat, ens vam llegir totes les seves obres. Aquesta l’acabava d’estrenar i vam decidir tirar-la endavant”, explica a La Vanguardia Pau Roca, pocs minuts abans d’estrenar la reposició que ha programat el teatre Heartbreak Hotel.
Traduïda per Adriana Nadal, Roca reconeix que aquesta producció de Sixto Paz és òptima per fer-la en el petit escenari del teatre d’Àlex Rigola. “És una obra que m’agrada anar fent de tant en tant, com si la tinguéssim en repertori. Jo mateix he dirigit Brays Efe i Leticia Dolera en dos muntatges en castellà, i penso que seria bonic que jo ara dirigís algú altre i, així, fer-ne una cadena”.
És una obra intensa, en què el públic participa. Això fa que cada dia la funció sigui diferent
“Macmillan té una concepció preciosa del que és el teatre”, afegeix Roca, que actua en una sala amb doble grada, nua de tota escenografia. “És una obra intensa, en què el públic participa. Això fa que cada dia la funció sigui diferent. Ahir mateix, una persona va sortir de la sala perquè allò l’estava superant”, declara Roca, que durant la funció s’ajuda del públic per construir aquesta història d’un nen que ha de conviure amb els intents de suïcidi de la seva mare. “Penses que els has fallat; no és just sentir-se així”, denuncia el nen.
Lee también
En poc més d’una hora, l’intèrpret és un nen i un adult, que passa comptes amb la mare que pateix depressió. Diu la sinopsi: “Tens sis anys. La mare és a l’hospital. El pare diu que ha fet ‘alguna cosa estúpida’. Li costa ser feliç. Així que comences a fer una llista de les coses excepcionals d’aquest món. Cadascuna de les coses que fan que la vida valgui la pena: el gelat, les pel·lis de kungfu, cremar coses, riure tan fort que et surti llet pel nas, les grues de les obres, jo. La deixes al seu coixí. Saps que l’ha llegida perquè t’ha corregit l’ortografia. La llista no triga a tenir vida pròpia”.
És una comèdia sobre la depressió, efectivament, però quan es va estrenar el 2014 a Edimburg, Lyn Gardner, crítica de The Guardian, va escriure: “És l’obra més divertida que podreu veure sobre la depressió”. I sí, és divertida, fa riure, però també emociona i fa pensar. Perquè també es pot fer broma de la depressió, sense oblidar que la depressió és una cosa molt seriosa.
