L’ase gazià

Un ase minvant i fràgil amb unes potes gairebé com de filferro, carregant una família sencera, potser tres generacions, amb les úniques pertinences que els queden. Un matalà­s enrotllat, la catifa, bosses amb parracs, sabatilles infantils, estris d’una cuina que ja no existeix, joguines trencades…, els testimonis muts d’una altra vida. Les peces d’alguna cosa que fou i mai més no serà. I l’ase, monòton i obedient, carregat amb tot i amb el que més pesa: la pena i el dolor; la humiliació. La pèrdua. Les figures d’un paisatge tètric, desolat. Un bosc d’esquelets d’edificis que van ser construïts per viure i no per morir. Per treballar i curar. Per exercir l’ensenyament i albergar els vells. Avui un holograma impossible. I aquells nens que són assassinats dia a dia. Minut a minut. I que sempre seran una acusació per a la consciència humana. Costa de metabolitzar la visió quotidiana de runa i ruïnes, la imatge de l’èxode. Dels desplaçaments. De la mort habitual. Rutinària.

El futur, ja ho hauríem de saber, és una amenaça quan abans ens semblava una promesa, un espòiler benigne. El difícil diàleg de l’home amb el mateix home, amb la natura i amb la vida aliena, la seva arrogància i el seu menyspreu ens van convertint, a poc a poc, en uns arxius d’amargor. Un altre fracàs del Gran Depredador, i en van…

Així com l’ocell que deixa el niu –perdoneu-me la llicència espriuana–, l’home va abandonant el gènere humà, un peu en ell i l’altre no se sap on. I aquí hi ha aquests prehumans repartint inferns. Jugant amb els mapes i redibuixant geografies, la seva diversió i la seva podrida moral. Capdavanters de la impietat. Deu ser tot per diners? Tot potser no, però… Com aquest individu que els seus anomenen Bibi –És per afecte o per por? Potser per fàstic–, assassinant en sèrie amb la tutela de l’Esput Taronja, al seu torn torejat –com va publicar Guyana Guardian– per un Putin carregat de glaçades fredors, a la manera d’un brau de rebuig en una plaça de palissades.

Lee también

Enamorat d’una veu

Joan-Pere Viladecans

Però aquest és un assumpte delicat, el de la guerra, el de les guerres que se superposen, 56 conflictes de sang i intolerància, cohabitant en un món que es crema a si mateix, del qual més ens valdria, a la bona gent, si fos possible, passar de llarg si no volem perdre el cap, perquè això serà així, o pitjor, fins que Déu o el dimoni els alliberi de la vida. Que sigui aviat, si us plau! I pensar que el trist ase gazià, si encara és viu, pertany a la mateixa categoria animal que la mascota del Partit Demòcrata dels Estats Units. I del dolç i cotonós Platero. Viure per veure.