Les lamentacions sobre la pèrdua d’un “ordre mundial” i un “ordre internacional basat en regles” s’han convertit recentment en un mantra en els comentaris sobre l’anomenada geopolítica. Aquestes expressions amb prou feines es van usar quan suposadament existia aquest ordre, especialment des de la segona meitat del segle XX, quan els Estats Units es van convertir en la potència més gran i van modelar les regles internacionals. Van començar a ser una cita freqüent a mitjans de la dècada del 2010, després de l’ocupació russa de Crimea i, encara més, després de la primera elecció del president Donald J. Trump. La seva invocació actual sembla un desig nostàlgic. Com si Putin i Trump haguessin destruït una estructura satisfactòria de relacions diplomàtiques, legals i econòmiques suposadament pacífiques i previsibles; podria haver existit, però no va ser així, o almenys no tant com alguns nostàlgics pretenen.
Un ordre mundial basat en regles internacionals és un model normatiu; el “realisme”, com el seu nom indica, és una explicació de la realitat basada en el poder dels actors. Dues coses diferents. El problema és que el model normatiu va intentar ser real quan el que va dissenyar les regles era gairebé totpoderós.
Després de l’aclaparadora victòria dels aliats a la Segona Guerra Mundial, els Estats Units van dissenyar les regles de postguerra. Les van encapçalar amb la creació de l’Organització de les Nacions Unides per mantenir la pau i la seguretat internacionals, defensar el dret internacional i el respecte i l’observança dels drets humans, com s’estableix a la Carta del 1945.
Òbviament, el dret internacional i els drets civils no van ser respectats sinó criminalment violats per dictadures, estats canalles i organitzacions terroristes. Però no es van convertir en llei universal per- què van ser ignorats o violats per les grans potències que els van dissenyar i s’esperava que fossin responsables de la seva aplicació.
El nou ordre mundial va allunyar noves guerres directes entre els grans poders imperials. Però la guerra freda va implicar la difusió de guerres calentes locals a gairebé tot el món. Els soviètics es van reannexionar les tres repúbliques bàltiques i van controlar l’Europa de l’Est, incloent-hi l’enviament de tropes i tancs al Berlín Oriental, Hongria i Txecoslovàquia per impedir-hi reformes. Per justificar-ho, van esgrimir
la doctrina de la “sobirania limitada” dels països socialistes, que no era precisament una norma internacional acceptada.
Com sempre, cada imperi disputa territoris, fronteres i àrees d’influència amb les seves regles
Mentrestant, agents americans van enderrocar governs electes a l’Iran i Guatemala i de manera més secreta a Xile i altres llocs. Les tropes dels Estats Units van lliurar una llarga i mortífera guerra al Vietnam sota la doctrina de l’efecte dòmino. Posteriorment, van enviar forces militars a Grenada, Líban, Líbia i Panamà per enderrocar governants establerts. Fins aquí va arribar l’ordre internacional basat en normes.
Només després de la dissolució de la Unió Soviètica, la potència hegemònica, els Estats Units, va semblar capaç d’imposar normes generals per a la pau global. Tanmateix, l’esperada pax americana va comportar el desplegament de noves forces militars. Als conflictes ètnics a Iugoslàvia es va respondre amb atacs aeris i bombardejos de l’OTAN. Una sèrie de promeses per mantenir l’equilibri amb la Rússia postsoviètica es van incomplir gradualment amb l’expansió de l’OTAN a antics membres del Pacte de Varsòvia i l’URSS.
Lee tambiénCom no ser un polític
Després dels atemptats terroristes de l’11-S, les “regles” es van transgredir encara més obertament. Ni els Estats Units ni Rússia ni la Xina es van adherir al Tribunal Penal Internacional. Els Estats Units es van retirar del tractat de Míssils Antibalístics, signat trenta anys abans per limitar la construcció de defenses antimíssils i noves armes nuclears. El president Bush II va llançar una “guerra global contra el terrorisme” centrada en l’eix del mal suposadament format per l’Iran, l’Iraq i Corea del Nord. El preàmbul va ser un atac contra l’Afganistan, seguit d’un “efecte demostració” per destruir el règim a l’Iraq. L’anomenada llei Patriota va atorgar a l’executiu amplis poders de vigilància, detenció i enjudiciament per temps indefinit. Els titulars de la Casa Blanca van negar que necessitessin autorització del Congrés i es van arrogar el dret a llançar “guerres preventives”. Potser no cal recordar Guantánamo, Wikileaks o les denúncies de Snowden i Manning sobre accions i programes governamentals que van ser declarats il·legals pels tribunals.
La història de la humanitat, abans de l’“ordre mundial basat en regles”, va ser una de guerres gairebé permanents. La majoria del món està, i sempre ha estat, en permanent inestabilitat i imprevisibilitat a llarg termini. Actualment, com sempre ha passat, cada imperi disputa territoris, fronteres i àrees d’influència amb les seves regles. Els Estats Units estan en agitada retirada. La Xina intenta expandir la seva puixança. Rússia, com un bou malferit, desperta la seva fúria. El G-20 per una banda i els Brics+ per l’altra, cada bàndol amb les seves “regles”, intenten configurar un món polaritzat, encara que pluralista i relativament autocontingut. En un context de baix compliment de les normes internacionals, és principalment l’equilibri de forces allò que genera i imposa límits al conflicte global.