Fa un any i mig, a San Francisco, vaig veure el que pensava que no veuria mai: els taxis autònoms. Ho pensava no perquè ho cregués tècnicament impossible sinó perquè les dificultats de la convivència amb vehicles amb conductors humans em semblaven irresolubles. Em vaig equivocar per una raó interessant. Com ha de ser, els vehicles autònoms, curulls de sensors, s’adapten a l’entorn i són molt prudents. Alhora, el taxi autònom és molt identificable visualment per la gran antena que carrega i, com a conseqüència, el vehicle amb conductor humà també és molt prudent. La combinació de les dues prudències funciona. Almenys de moment.
Un taxi autònom circula per San Francisco
És un exemple de com, quan la IA fa possible l’automatització d’una tasca tradicionalment humana a un cost competitiu, la lògica econòmica s’acaba imposant. Ara bé, això no significa ni que estigui predeterminat que la repercussió sobre el treballador a qui se li ha automatitzat la feina hagi de ser negativa ni que l’oferta global de llocs de treball hagi de decréixer. A continuació comento sobre aquests dos aspectes. Faig constar que podreu concloure que soc un optimista tecnològic pel que fa a l’economia. Adverteixo que soc agnòstic pel que fa a la política. Material per a un altre article.
1) Repercussió sobre el treballador. Torno als taxis. A San Francisco vaig fer un trajecte amb un conductor humà. Era jove i, sense angoixa, em va dir que no veia futur en el seu ofici i que estava formant-se en un de nou. Un parell de mesos després en un trajecte de taxi a Barcelona vaig comentar amb el conductor el que havia vist a Califòrnia. Esperava una reacció negativa i més angoixada que la del seu col·lega americà. No va ser així: em va dir que ell tenia la llicència i que esperava el dia en que es podria quedar a casa i fer treballar el taxi tot solet. Lliçó a extreure: les innovacions de IA permeten produir més amb el mateix input humà, però com els ingressos que deriven d’aquesta producció arriben als ciutadans no depèn de la tecnologia sinó de marcs institucionals i legals que poden evolucionar. En el cas del taxi, tot depèn de si el conductor és un assalariat clàssic amb una feina que la innovació tecnològica devalua o és el propietari d’un capital, la llicència, que aquesta mateixa innovació revalua.
2) La oferta global de llocs de treball. Aquesta no és una problemàtica tan transcendent com l’anterior. No seria cap tragèdia si anéssim cap a un món on el PIB mundial fos molt superior a l’actual i les hores de treball humà necessàries per obtenir-lo fossin molt inferiors a les actuals.
Les innovacions d’intel·ligència artificial permeten produir més amb el mateix input humà
Però no crec que aquest sigui el món cap a on anem. En primer lloc, per una raó molt contrastada i ben entesa: sempre que la humanitat ha generat instruments que augmenten la seva capacitat productiva han sorgit, i no és casualitat, multitud de noves feines que eduquen sobre com s’han de fer servir, que exploren fronteres i que fan coses noves. L’exemple de la corrua de feines que ha generat internet és paradigmàtica, com ho seran les que generaran els nous models de llenguatge de la IA.
Lee tambiénHereus de Churchill o de Chamberlain?
Però hi ha una segona raó per mi més profunda. Hi ha un tipus de feina que la seva mateixa natura inclou que ha de ser executada per un humà. De les feines que les incorporen en dic inherentment humanes. Pensem, per exemple, en les cures a la gent gran. És possible que el més segur, fiable i eficient sigui que les exerceixin els robots. Però no em puc imaginar que una vida en solitud acompanyada per un robot sigui una vida satisfactòria, per més humanoide i bufó que sigui el robot. És més probable que, a mesura que la societat s’ho pugui permetre, la cura de la gent gran vagi a càrrec d’equips formats per humans i robots (que ja no caldrà que siguin humanoides).
Un altre exemple el tindríem al món de la cultura o l’esport (penseu en concerts, obres de teatre o partits de futbol), on no es tracta de comprovar què pot fer un robot sinó on pot arribar un humà. És ben cert –es coneix com la paradoxa de Baumol– que la lògica del mercat i dels sous ha portat a fer que la demanda de treball per a aquestes feines hagi crescut menys que el PIB de les economies que la genera, però enlloc està escrit que hagi de ser així per tota l’eternitat.