El qualifiquen de geni del còmic, amb obres mestres com Jimmy Corrigan, Rusty Brown o Fabricar historias (Reservoir Gráfica), en les quals va trencar els motlles del món de les historietes, explorant el mitjà per extreure’n el màxim rendiment, una revolució formal per donar voltes als temes literaris de sempre, però Chris Ware (Omaha, EUA, 1967) rep la premsa amb paciència i amabilitat, encantat com a convidat d’honor de Comic Barcelona i amb l’exposició que li dedica el CCCB, la que més li ha agradat fins ara, potser també, diu mig de broma, perquè és en un soterrani sense finestres, molt adequat ja que de jove llegia els còmics underground.
Sovint ens queixem que els còmics no es prenen seriosament, però ara inaugura una gran exposició sobre la seva obra, i els seus llibres, que no són considerats per a canalla, es venen a les llibreries.
És veritat, però tot és relatiu. Fa poc vaig ser a Alemanya i gairebé es disculpaven perquè, com als Estats Units, no poden allunyar-se dels seus orígens com a literatura infantil, mentre que a França i a Espanya hi ha una apreciació diferent, no els sembla vergonyós que els adults en llegeixin, així que estic encantat de ser en un país on em tracten com un artista reflexiu perquè és el que intento ser, perquè la majoria de les vegades no em sento un artista real. Ser tractat com si ho fos és molt gratificant.
Narrativa orgànica
“Explicar una història és com crear música, construir una estructura orgànica que creix al seu voltant”
Com en la literatura, als còmics tendim a donar més importància a l’argument i potser a l’estil, però vostè intenta anar més enllà...
Hi ha un prejudici contra les imatges, que sovint es veuen com una ajuda per a la comprensió, com si d’alguna manera el fet que puguin transmetre informació igual que les paraules indiqués una manca d’intel·ligència, perquè no naixem amb llenguatge, tot i que jo crec que com a mínim de naixement hi és en potència. Quan adquireixes l’idioma es considera que ja no necessites fer servir imatges, que són una forma natural d’explicar històries. Recordem les coses en imatges, però estan codificades en llenguatge a la nostra ment. I el pitjor que li pot passar a la teva capacitat de percebre el món que t’envolta és adquirir el llenguatge, perquè en el moment que adquireixes el llenguatge deixes de veure el món, deixes de veure reflexos i difraccions de la llum en una ampolla, l’ombra dins d’una tassa, i només veus una ampolla i una tassa, i comences a navegar pel món amb aquestes coses que s’interposen. Per a mi, els còmics desfan això i ho converteixen en art a la pàgina.
Una de les imatges de Chris ware a l'exposició
Com si penséssim només amb noms, sense adjectius ni verbs.
Potser hi ha llengües que són així, no ho sé. A partir de la meva comprensió limitada d’altres cultures i altres llengües, les nostres idees del passat i del futur estan molt codificades en les nostres llengües, i hi ha temps verbals que no tenen sentit per a nosaltres en altres cultures.
Ser millors
“Tothom hauria d’intentar sempre ser millor persona, però és més fàcil dir-lo que fer-ho”
Però el text és important a les seves obres, molt present en diàlegs i paratextos...
A la majoria dels dibuixants, quan prenen classes o llegeixen sobre com escriure còmics se’ls diu que abans escriguin un guió, com un director de cinema. I cada vegada que ho he intentat, la història era morta, perquè no estava pensant, no feia servir el mitjà per pensar una història, i és aquí on rau el seu veritable poder. Pots seure a pensar i mirar la paret i imaginar una història i escriure-la, però el moment en què comences a dibuixar, el que surt aleatòriament de la teva memòria afecta la manera com transcorre. I si segueixes amb cura on el cervell et diu que vagis, sortiran coses molt més interessants i sorprenents del que mai farien si estiguessis assegut intentant planificar-ho. La planificació no és necessàriament una bona idea. Ho és si construeixes un edifici i no vols que caigui, però quan es tracta d’explicar una història és com crear música: pots imaginar una música que tingui un cert efecte, però un cop comences a fer-ho tot canvia, has de seguir i treballar-hi mentre construeixes aquesta estructura orgànica que creix al seu voltant.
Una pàgina de Chris Ware
Però sovint et sents impulsat a fer servir determinades estructures, com quan narrem, sigui conte, novel·la o còmic.
Un dels consells més bàsics que pots seguir com a artista és evitar els tòpics, intentar evitar el que s’ha fet abans i trobar una manera que sentis fresca, nova i honesta sobre com has viscut la vida. Evidentment, la llengua és el tòpic més gran de tots: no crec que avui hagi fet servir cap paraula que hagi inventat, sinó que cada paraula que he emprat ha estat creada per algú altre, i això és el que estem fent ara mateix, així que has de treballar dins d’aquesta estructura d’alguna manera.
Com ha desenvolupat el seu estil tan personal?
Vaig passar molts anys intentant esbrinar la manera de dibuixar que tenia més sentit per com em sentia per dins, i vaig trobar que com més codis expressius feia servir el dibuix, més difícil era de llegir la història, i com més clara intentava ser la pàgina, més a prop estava de poder comunicar les emocions de la història que intentava comunicar. És cosa meva, perquè un gran artista com Gary Panter posa sentiment a cada línia perquè el sentis, és una manera completament diferent d’abordar el còmic, igual d’expressiva i efectiva, així que cadascú ha d’esbrinar què li funciona millor. Jo ho vaig trobar dibuixant quasi tipogràficament, d’una manera clara, però els sentiments són més complicats.
Una de les sales de l'exposició
Mentre treballa té clar si el que està fent serà només part d’una revista o acabarà com a llibre?
Pots pensar que serà un llibre, però això no vol dir que ho acabi sent, i si surt com ho havia planejat, estic bastant segur que no és bo, ha d’agafar vida pròpia i sorprendre’t, que és exactament el contrari del que els professors ens deien que féssim. A més, la forma d’un llibre canvia a mesura que hi treballes, i cada vegada que crec que sé el que faig, intento canviar-ho per no saber més què estic fent, perquè així és com és realment la vida.
Portada de The New Yorker dibuixada per Chris Ware
Ha explorat formats inèdits, com la capsa Fabricar historias, amb elements independents a dins, una estructura narrativa lliure.
Quan l’escrivia, no sabia què era i ni tan sols ho sabia quan el vaig acabar. És que... de què va la vida? No ho sé. Creus que ho saps, però no. Pots descriure grans obres d’art com Guerra i pau, la Novena simfonia o la Mona Lisa en poques paraules? No, no pots.
En la seva obra hi ha temes recurrents, com la comunicació –la incomunicació, sobretot–, les relacions entre pares i fills, la soledat... sempre s’hi pot donar un nou enfocament?
És curiós, però cada vegada que intento fer una cosa nova, em trobo fent el mateix. Hi ha artistes que fan una cosa diferent cada vegada, i d’altres que fan el mateix de maneres lleugerament diferents. Jo estic més a prop dels segons però m’agradaria ser més dels primers. Pots intentar canviar-te, però és difícil, has d’escoltar el que sents a dins. Tinc una llarga llista de coses que sempre intento evitar i de coses que intento canviar, i de vegades funciona, com un intent de sortir de tu mateix a mesura que et fas gran i tens més experiència. És el que intentem fer com a éssers humans, intentem ampliar els horitzons, conèixer altres persones i entendre’ls encara que no siguin tant com tu. Com a ésser humà, has d’intentar entendre per què fas certes coses i, si les fas per les raons equivocades, intentar canviar-ho. Tothom hauria d’intentar sempre ser millor persona, esclar, però és més fàcil dir-ho que fer-ho.
Vinyetes de Chris Ware
Quan escriuen sobre vostè sembla que l’enfrontin als còmics de superherois...
Vaig créixer amb ells, i són una metàfora eficaç d’Amèrica i la seva arrogància, que s’està fent evident en la nostra nova situació política. També van ser un bon substitut per la manca d’una determinada figura paterna endèmica de la Segona Guerra Mundial als anys seixanta. Però ja no en llegeixo.
Potser hi trobaria coses noves, de tot se’n pot aprendre, no?
Potser sí, a un dels meus millors amics li encanten. La veritat és que fins i tot dels còmics que no m’agraden intento treure’n alguna cosa, és com quan et trobes amb algú que no t’agrada, sempre pots pensar que no vols ser com ell, sempre estàs comparant-te i modelant-te a partir de coses que llegeixes, escoltes, veus o experimentes, i tot hi entra.
Llegeix la majoria de coses que surten sobre la seva obra?
No gaire. Intento evitar l’escriptura acadèmica sobre el meu treball perquè em faria massa conscient. Estava nerviós per llegir els textos dels catàleg de l’exposició, perquè de vegades n’hi ha de molt pedants, però alguns com els de Jordi Costa són molt bonics i és gairebé com si estigués darrere meu als noranta, de debò, i esmenta autors que he llegit i dels quals crec que ni tan sols he parlat. És molt sensible a l’experiència i als sentiments humans, cosa que agraeixo molt, perquè no és gens pretensiós sinó meravellosament reflexiu. Però és bo no pensar gaire en el que els altres pensen de tu.
La seva obra és revolucionària perquè va canviar la perspectiva del món del còmic, però vostè es veu com a part d’un contínuum, oi?
Intento parar molta atenció al que s’ha fet abans, he llegit molt sobre pioners del segle XIX i fins i tot del segle XVIII, i és sorprenent com és de familiar i com es van fer un munt de treballs experimentals i estranys a la dècada del 1850 que s’han oblidat completament, tires còmiques estranyes que salten per tot arreu i se centren en coses que no pensaries mai que serien possibles. Hi ha un escriptor meravellós, David Kunzle, que va dedicar tota la vida a investigar els còmics i se’n van burlar, però té un llibre sobre la historieta a l’edat mitjana, analitzant gravats en xilografia, fins arribar al segle XIX. Intento parar atenció i honrar la gent que va venir abans i va treballar molt dur. Els còmics són un llenguatge en desenvolupament que s’està expandint, i espero que el que jo he fet ajudi els altres a veure què podrien fer ells. La generació més jove ha fet coses completament diferents de les que he fet jo. Les meves coses són molt clares, potser fredes i tot, i basades en la ficció, mentre que els seus treballs estan molt més en sintonia amb el dibuix, i tenen sentiments que la meva obra no pot aconseguir en absolut. Ho intento i no puc, cosa que en part m’agrada.
La seva obra supera la seqüència, perquè una pàgina pot expressar coses que passen alhora o en temps diferents.
Simplement intento mantenir-me obert. Durant els últims anys, he intentat fer pàgines molt menys concloents, que no tinguin clar on se suposa que has d’anar. Fins i tot algú com Txékhov, model en els contes, sovint talla el final i de sobte cobra vida d’una manera que se sent tan real que la gent no en té prou, perquè hi veuen la seva pròpia vida reflectida. De vegades és una cosa tan senzilla com això, descartar i treure el tòpic perquè després et puguis fer una idea de com se sent realment la vida a la pàgina.
Combina la reflexió amb l’humor, que també hi és.
Durant molt de temps, vaig intentar escriure coses tant divertides com tristes i intentar enfrontar-les, perquè hi ha moments a la vida que ens sentim molt vulnerables i emocionalment desesperats, i d’altres en què no ens sentim necessàriament segurs, però potser sí burlant-nos de la gent o enfadats o alguna cosa així, de manera que intentava retratar aquestes dues coses. Ara intento combinar-les tant com pugui per aconseguir una idea general de... quin és el sentiment bàsic d’estar viu? És estar en un camp de presoners? Viure en una casa de dos milions de dòlars i mirar un televisor gegant? No poder tenir un fill? Criar-ne 10? És tenir 80 anys o tenir-ne 10? En quin moment la vida és més humana? Com que no ho saps, has d’intentar combinar totes aquestes coses.
El llenguatge del còmic pot ser el millor per desenvolupar les emocions?
Per a mi les emocions són el més important. Durant anys, ni tan sols estava segur de si podies explicar històries que transmetessin cap altra emoció que no fos el riure, em preocupava molt. Així que vaig anar cap a l’extrem més oposat i intentar crear còmics commoguessin, i la gent deia que funcionava. Des d’aleshores he intentat fer històries amb altres emocions per recrear alguna experiència, i per a la meva sorpresa vaig descobrir que era possible i que tots els altres dibuixants de la meva generació, com Seth, Daniel Kraus, Ben Katchor o Lynda Barry, estaven fent el mateix, i ens vam adonar que el còmic pot explicar qualsevol història. Part del problema és que mires una imatge que et mira a tu, i és perfecte per explicar acudits perquè pots riure’n i estàs segur. Amb Peanuts, Charles Schulz va descobrir que també pots mirar una imatge que et miri a tu i a través d’ella sentir alguna cosa, i va en Charlie Brown, un personatge per qui et preocupaves i va ser el primer que ho va fer. Sense això no hauria passat res d’això. Així que intento tenir-ho en compte a cada dibuix que faig, perquè això és el que fem com a éssers humans, quan coneixes algú vols tenir-ne cura, perquè l’empatia és important, per molt que els conservadors nord-americans ara tractin de vilipendiar-la i dir que és mentalment perjudicial, cosa que és realment horrible.
Com troba el còmic digital, que els últims anys ha pujat molt?
Ho he intentat, i a l’exposició hi ha un parell de coses amb les quals vaig experimentar, i vaig intentar escriure una història al voltant d’això, però a la llarga em va semblar molt insatisfactori. A mi m’encanta el paper, hi ha alguna cosa en la incomoditat del paper que reflecteix la incomoditat del cos humà. Que el paper intenti comunicar quelcom inefable de la mateixa manera que el cos humà conté quelcom inefable sembla una relació més estreta que una cosa que ja és inefable per ella mateixa i que finalment esdevé il·legible.
Veure o mirar?
“Pots mirar el món o veure’l, i el que m’agrada dels còmics és que t’obliguen a mirar”
Volen que tot siguin experiències, però el món digital dificulta l’experiència dels sentits que desperta el paper, que pots tocar i olorar.
Per mi és la diferència entre mirar i veure: els còmics demanen mirar, i la televisió i el cinema requereixen veure’ls, la qual cosa no és per denigrar el cinema o la televisió, simplement és una experiència diferent. Pots mirar o veure el món, i el que m’agrada dels còmics és que t’obliguen a mirar, i quan acabes de llegir et fan mirar el món.
I fan que ens sentim menys sols, potser? La solitud és una de les emocions que més tracta a la seva obra...
No ho faig expressament, però crec que és una condició humana bàsica, sens dubte. No em fa res estar sol, però no vull estar completament sol. Sé que la meva dona ara és a Chicago i la meva filla és a la universitat, i no em sento sol quan hi penso. Però m’ho he passat genial passejant per Barcelona sol, sempre que sàpiga que la meva dona i la meva filla hi seran quan torni a casa.
